Quan el fèretre de Giulia Cecchettin baixava les escales de la basílica de Pàdua, coneguda ciutat del nord d’Itàlia, acabat el funeral, els prop de deu mil assistents, tant els que eren dins l’església com els que ho seguien en pantalles gegants, van començar a moure claus i campanetes. No era pas nou. La setmana abans, després que el Parlament italià aprovés un projecte de llei per protegir les dones víctimes de violència masclista, alguns diputats van fer sonar claus en comptes d’aplaudir. I ja feia dies que, en algunes aules universitàries d’Itàlia, els alumnes colpejaven les taules seguint un ritme a l’uníson i cridant “Giulia, Giulia”.
Giulia Cecchettin, una noia d’un poble a prop de Venècia, tenia vint-i-dos anys i estava a punt d’acabar la carrera d’Enginyeria Biomèdica. La seva família ja tenia un restaurant reservat i ella havia demanat consell a la seva germana gran sobre quines sabates comprar-se per a la cerimònia de graduació.
Però el passat 11 de novembre va desaparèixer. L’última cosa que se’n va saber és que havia quedat amb el seu ex-xicot en una hamburgueseria. El noi estudiava la mateixa carrera i no li agradava que la Giulia l’acabés abans i amb més bones notes que ell. De fet, tot i que ja no sortien junts, la Giulia el continuava veient perquè ell estava molt deprimit i li sabia greu no atendre’l.
Les fotografies del somriure de la Giulia, amb els ulls estrets i el serrell conquerint-li la cara es va escampar per mitjans de comunicació de tot el país, commocionat per una història que ja s’intuïa que acabaria en tragèdia. Vuit dies després va aparèixer el cadàver cobert de bosses de plàstic al costat d’un llac, a tocar dels Alps.
La seva germana va demanar no fer més minuts de silenci. Creu que ja n’hi ha hagut prou, de silenci. I que justament el que cal ara és fer soroll
Les càmeres de seguretat van permetre reconstruir l’assassinat de la Giulia, des de la persecució quan intentava escapar fins als cops i empentes perquè entrés en un cotxe que va fugir a tota velocitat. L’autòpsia va concloure que la va apunyalar 25 vegades al cap i al coll.
Quan van trobar el cadàver de la Giulia, la seva germana Elena va demanar no fer més minuts de silenci. Creu que ja n’hi ha hagut prou, de silenci, i que justament el que cal ara és fer soroll: un soroll que simbolitzi que s’ha acabat callar davant la violència contra les dones.
Conegut pocs dies abans del 25N, l’assassinat de la Giulia va estar molt present en les pancartes i consignes de les manifestacions contra la violència masclista. En una onada d’indignació mai vista a Itàlia, l’assassinat de Giulia Cecchettin ha fet trontollar algunes estructures que semblaven indestructibles en un país on el masclisme és encara molt present i gairebé la meitat dels homes consideren que la violència és acceptable dins d’un matrimoni. Aquest 2023, més d’un centenar de dones han mort assassinades per homes a Itàlia, concretament 87 en mans de la parella o l’exparella.
Potser sí que l’assassinat de Giulia Cecchettin, el que ja s’ha batejat com el #MeToo italià o el #SeAcabó espanyol, acaba provocant un canvi de mentalitat a Itàlia. Com una mena de Cid moderna, potser guanya batalles després de morir: les trucades als telèfons d’atenció a víctimes de violència masclista es van duplicar, de dos-cents a quatre-cents cada dia, després que trobessin el cadàver.
Per a la Giulia, però, tot això ja arriba massa tard: el dia que s’havia de graduar la seva taula era buida.
