A l’entrada d’uns jutjats, desenes de persones –la gran majoria, dones- aplaudeixen una dona que acaba de sortir del tribunal. Ella camina, ajunta les mans en senyal d’agraïment i, de tant en tant, somriu, una mica aclaparada per tant protagonisme, mentre la segueixen diverses càmeres. Ella és Gisèle Pelicot, una dona francesa de setanta-dos anys a qui, en teoria, no estava previst que se li veiés la cara. Aquest setembre ha començat a Avinyó el judici per violació contra el seu exmarit, Dominique Pelicot, i cinquanta homes més. I, des del primer dia, Pelicot arriba i marxa del Palau de Justícia de la ciutat dels papes a cara descoberta, amb prou feines protegida darrere d’unes ulleres de sol.
A Gisèle Pelicot se li va ensorrar la vida quan tenia gairebé setanta anys. Es pensava que era una jubilada feliçment casada amb l’amor de la seva vida, l’home amb qui havia conviscut durant cinquanta anys i amb qui tenia tres fills i set néts. Feia poc que vivia al sud de França, on s’havien traslladat després d’anys a París.
Però allò que creia que era la seva vida no existia. Tot era mentida. La policia va trucar-li perquè havien detingut el seu marit per gravar sota la faldilla d’algunes dones en un supermercat. En inspeccionar-li l’ordinador hi van trobar desenes de vídeos, enregistrats durant deu anys. Als vídeos hi sortia ella, inconscient, mentre diversos homes la violaven. Gisèle Pelicot va descobrir que, en realitat, estava casada amb un home que la drogava i deixava que homes amb qui contactava per internet abusessin d’ella, sovint en grup.
Els judicis per violació s’acostumen a fer a porta tancada i amb grans mesures de seguretat per protegir la intimitat de les víctimes. Però ella ha renunciat a aquest anonimat i ha demanat que el judici fos públic per situar en primera línia les agressions sexuals i la submissió química. Abans de començar el judici, ja va deixar clar a través del seu advocat que ella no tenia res a amagar i que era hora que la vergonya canviés de bàndol, una frase que han fet seva persones i associacions arreu del món.
El primer dia que va declarar en el judici, va explicar que si havia pres la decisió de donar la cara era per parlar “en nom de totes aquelles dones a qui han drogat i que no ho saben” i perquè no hi hagi més víctimes de submissió química. No li deu haver estat fàcil haver de mirar cada dia la cara de la cinquantena d’homes que van violar-la, no van denunciar-ho, no van avisar que ella estava inconscient, van contagiar-li quatre malalties de transmissió sexual i van fer que ella sospités que patia Alzheimer o un tumor cerebral pels mals de cap i problemes de memòria que tenia. Durant deu anys, Dominique Pelicot va oferir la seva dona a través d’internet, almenys cinquanta homes van acceptar, alguns van declinar, però cap va dir res. Ningú.
El cas, de tan esgarrifós, ha generat una gran onada de protesta i solidaritat a França, similar al que va passar a Espanya amb el cas de la Manada. Del fàstic i la ràbia en brota una convicció col·lectiva que barbaritats d’aquest tipus no poden tornar a passar. Malauradament, continuen passant.
Continuaran havent-hi més gisèles, tot i que no sortiran en primer pla perquè la valentia de Pelicot no és a l’abast de la majoria. Amb la seva actitud ha donat una lliçó de dignitat. I ha aconseguit que del mal en surti una cosa gairebé bonica: transformar una barbàrie en una lluita perquè ningú més hagi de patir el que ha patit ella.
