Ala televisió, la ràdio, la premsa escrita, apareixen cada dia notícies sobre la massacre de Gaza. Nens desnodrits, milers de nens morts, mares desesperades, mares mortes, vells abatuts, malalts, aviat morts, homes sense forces per enrabiar-se, periodistes assassinats per ser periodistes, polítics a contrapeu, polítics indiferents, que només parlen, que callen, i molta gent indignada, que vol que no només es parli, que vol passar a l’acció, que vol aturar l’hecatombe, que vol fer alguna cosa, però no sap què o fa ben poca cosa, o no fa res.
Tot va començar en un dia de fúria. Així comença la Ilíada d’Homer, el poema èpic grec que funda la civilització occidental, i així es va llevar el dia el 7 d’octubre de fa dos anys a la frontera entre Palestina i Israel, en què els terroristes de Hamàs van assassinar unes 1.200 persones i en van segrestar 252 infligint un dolor irrefrenable que ha desencadenat el genocidi de la població palestina per part d’Israel. Segons l’ONU, Israel comet genocidi contra els palestins a la Franja de Gaza matant, destruint totes les condicions materials que sostenen la vida i forçant un èxode esgotador de dos milions de palestins cap enlloc.
La fúria de Hamàs i d’Israel prové d’altres dies i dècades de fúria d’uns i altres en un inacabable cicle d’odi i ira. No sabem quan s’aturarà tot (tant de bo s’hagi aturat quan el lector llegeixi això) si és que algun dia s’atura, que no ho crec, però tant de bo m’equivoqui. Sigui com sigui, hi ha altres conflictes armats al món, altres massacres, altres desplaçaments massius, altres nens i nenes assassinats i morts de fam, altres mares desesperades que imploren una compassió que no vindrà. El 2024, hi va haver 76.000 morts a la guerra a Ucraïna, 30.000 morts a la del Sudan (que acumula 11 milions de desplaçats), 25.000 morts al Sahel central, més de 500.000 a la guerra civil de Síria els últims catorze anys, 377.000 al Iemen els últims sis anys i 165.000 a Etiòpia els últims tres anys. Xifres i més xifres escandaloses, però tolerades en la pràctica, amb què convivim, indignats, sí, però gairebé impertorbables, asseguts al sofà i desconnectant-ne tan bon punt connectem amb la nostra realitat més propera, no exempta, és clar, de preocupacions, de vegades greus, de vegades no.
Darrere de la violència, la ira i l’odi també hi ha valors. Els assassins es volen distingir dels sicaris invocant valors universals, comprensibles, acceptables per qualsevol agent moral, com ara la seguretat, la identitat, la sobirania, l’honor, la justícia. Els pobles maten altres pobles, de vegades el seu mateix poble, en nom del bé, de la defensa o recuperació del que és autèntic, sagrat, en nom d’un futur millor, de la felicitat dels nostres fills i filles. Matem altres nens per salvar els nostres, diem; deixem morir els nostres fills per salvar el nostre honor, creiem. No matem per plaer ni per diners (o potser sí), sinó perquè tenim valors i els volem protegir. Volem protegir els nostres valors contra els seus enemics, encara que aquests també en tinguin, de valors, i que els anomenin com nosaltres (seguretat, justícia, identitat, honor). Els valors bons, però, són els nostres, com els déus, com la raó. Els únics plors que compten són els dels nostres fills. L’únic dolor que fa mal és el nostre. L’única ira legítima és la nostra. I així en un inacabable cicle d’exaltació narcisista i de deshumanització de l’altre.
Tot va començar en un dia de violència —comença la Ilíada en la transcripció del poema que en va fer el magnífic escriptor italià Alessandro Baricco. I la Ilíada conclou amb un banquet fúnebre en honor d’Hèctor, assassinat i humiliat per Aquil·les, tots dos víctimes i botxins del cicle interminable de la guerra. Tanmateix, Baricco dedica les últimes línies del llibre a imaginar un món diferent i diu: “Aconseguirem, abans o després, treure Aquil·les d’aquella mortífera guerra. I no serà ni la por ni l’horror el que el porti un altre cop a casa. Serà certa bellesa, una bellesa diferent, més encegadora que la seva, i infinitament més plàcida”.
Gaza i els valors
