El fundador de l’associació Ensemble pour les Animaux i autor del llibre Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen) (Edicions Sidillà) defensa el respecte a qualsevol ésser viu, segons el seu grau de sensibilitat i consciència. Lenoir només ha vingut uns parell de dies a Barcelona a presentar la seva darrera obra publicada en català per edicions Sidillà, una petita editorial de Besalú que tracta els llibres com petites joies. Conversem una estona amb ell poques hores abans que agafi un avió de retorn a França. La seva veu i actitud generen calma i la seva mirada blava transmet franquesa. Però, sobretot, en un tema en què els radicalismes existeixen, sorprèn la racionalitat i ponderació del discurs. I, també, algunes confessions.
Un home pot créixer en humanitat si no respecta els animals?
Sempre hi ha d’haver un respecte pels éssers sensibles. La nostra consciència moral ha de tendir a eixamplar-se. Abans l’home només tenia respecte pels animals més pròxims, però, de mica en mica, ens hem anat adonant que cal respectar tots els éssers vivents sensibles. Lamartine va dir: “No tenim pas dos cors, l’un per a l’home i l’altre per a l’animal. Tenim cor o no en tenim”.
El mateix cor, però i la mateixa ànima? Els animals tenen ànima?
Des de fa diversos mil·lennis l’home ha pensat que era un ésser superior perquè creia en uns déus, perquè podia conversar amb ells, perquè era capaç de construir catedrals… I perquè creia que Déu li havia donat l’encàrrec de gestionar la terra. I en nom d’aquesta diferència, l’home també es creia superior als animals. És en aquest marc que cal considerar l’ànima com una qüestió religiosa. Per tant, davant una cosa espiritual o imaginària, és difícil dir si els animals tenen ànima.
Tots els animals, pel simple fet de tenir cor i sentir tenen la mateixa importància. Això vol dir que no hi hauria d’haver una jerarquització animal?
A mi em sembla que en el nostre comportament en vers els animals cal fer una diferència entre les espècies. El respecte als animals està lligat al seu nivell de sensibilitat i de consciència d’un mateix. Quan més sabem que un animal pateix, gaudeix de les mostres d’afectivitat i té consciència d’ell mateix, més necessari és respectar-lo. És a dir, com més capaç de patir és una espècie animal, menys dret tenim a fer-la patir.
Per exemple?
Sabem que totes aquestes característiques les tenen els mamífers: pateixen, són intel·ligents, senten, tenen emocions… Ara bé, hi ha altres animals, que no ho sabem. És el cas de les ostres. Mengem ostres tranquil·lament perquè creiem que no pateixen però potser d’aquí uns anys es publicaran estudis que ens diran el contrari. També és el cas del llamàntol; avui ningú es preocupa si aquest animal pateix quan l’escaldem a l’aigua bullint. Sembla que el grau de sensibilitat estaria lligat al sistema nerviós central de l’animal i no tots en tenen. Per això, sembla que una esponja de mar pateix menys que un ximpanzé, o una petxina menys que qualsevol altre mamífer. Si no es fa aquesta distinció entre les espècies segons el seu grau de sensibilitat i consciència, l’ètica animal em sembla un atzucac.
De fet, vostè confessa en el llibre que té “una doble moral” perquè defensa els animals però menja carn i peix. Es pot evitar aquesta doble moral?
Sí. Idealment si es vol respectar els éssers sensibles hauríem de deixar de menjar animals, però tenim una hàbits alimentaris, una tradició i una cultura que ens marca. Personalment no tinc cap problema en confessar que em costa deixar de menjar carn. Ara bé, sí que hi ha una sèrie d’animals que podem eliminar. Per exemple, jo he deixat de menjar porc perquè aquests animals són increïblement més intel·ligents que els gossos. I si no mengem gos, tampoc hauríem de menjar porc. Però, en canvi, no he trobat cap estudi que em faci sentir una sensibilitat especial pel marisc. Això sí, el dia que es demostri el seu patiment, segurament també en deixaré de menjar. Ara bé, sempre defenso que aquestes coses s’han de fer gradualment, etapa per etapa. Els hàbits alimentaris sempre s’han d’adquirir de forma progressiva. No podem anar del tot al res.
Hi ha defensors dels animals que asseguren que la solució idònia és arribar al veganisme social absolut. També hi ha radicalisme en els moviments de defensa dels animals?
Jo no critico el veganisme, de fet, crec que és la millor actitud per defensar els animals; però jo no en sóc. De fet, penso que cal respectar totes les posicions; perquè a part de vegans –persones que s’abstenen de menjar i fer servir productes d’origen animal– també hi ha vegetarians, persones que no mengen ni carn ni peix, però sí derivats dels animals; i els flexiterians –persones que tenen una dieta vegetariana amb ingestes puntuals de productes d’origen animal–. Jo cada vegada menjo menys carn, però no puc afirmar que els vegans són extremistes per la seva decisió. De fet, vostè aposta per ‘la carn ètica’.
Aquí, aquest concepte no és molt habitual. Seria diferent que la carn ecològica?
La carn ètica i la carn ecològica són dos conceptes relacionats, però diferents. La carn ètica és aquella que garanteix cap tipus de patiment per part dels animals. En canvi, la carn ecològica és aquella que no passa per ramaderia industrial. Cal tenir en compte que la ramaderia industrial és catastròfica per l’ecologia: consumeix enormes quantitats d’aigua, fa servir moltes terres que podrien ser cultivables…. Per exemple, a Etiòpia, mentre la població es mor de gana perquè no poden cultivar, el país exporta gran quantitat de carn. En aquest sentit, els efectes de la ramaderia massiva són dobles: maltracta el planeta i els propis animals.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
Uneix-te al debat