Francisco Erice és escriptor, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat d’Oviedo i membre de la secció d’Història de la Fundació d’Investigacions Marxistes. També és autor del llibre En defensa de la raó (Siglo XXI).
Actualment creu que vivim en un moment de descrèdit de la raó?
Sens dubte, encara que no és l’única època en què les tendències irracionalistes cam-pen al seu aire (Lukács ho va denunciar a l’ “època clàssica” de l’imperialisme). Vivim en una època en què la desconfiança per l’“esperit” racionalista il·lustrat s’uneix al culte a allò que és emocional, al relativisme extrem, al cultiu incontrolable dels mites i al rebuig a la possibilitat d’entendre el món i actuar racionalment sobre ell. És terrible sentir a militants dels moviments identitaris dir que les seves pressuposicions responen a les experiències vàlides en si mateixes com a tals, que no poden estar sotmeses a l’escrutini racional, generant perilloses censures o limitacions al pensament crític.
Quines poden ser les causes d’aquesta pèrdua de la confiança cap a la raó?
Una, que és molt important, és la derrota dels projectes de reconstrucció del món sobre les bases pròpies d’una concepció racionalista i, també, de la idea del progrés. I, curiosament, la pèrdua de la confiança en la ciència es recolza en teories relativistes o escèptiques. Dic curiosament, perquè l’auge de les tecnologies basades en la ciència (construcció racional per antonomàsia) està transformant les nostres vides, proba- blement, com mai s’havia fet. L’“assalt a la raó” té motivacions (inconscients o deliberades) que tendeixen a desarmar el pensament crític i a afavorir al conformisme social. Si no és possible entendre racionalment el món, menys encara ho és actuar de manera coherent sobre ell. L’irracionalisme també permet vehicular frustracions o sentiments de greuge d’un altre ordre, o aferrar-se a solucions simplistes per abor- dar problemes d’explotació, desigualtat o marginació amb bases materials discerni- bles, donant-los una interpretació psicolò- gica o “culturalista”.
Quines conseqüències pot provocar aquest descrèdit de la raó?
Entre altres, la preventiva difusió de les idees delirants i del “pensament màgic”; els exemples del terraplanisme, els moviments antivacunes i formes diverses de misticis- me irracional, o l’auge de la “postveritat”, són bastant il·lustratives. També el rebuig a debatre els problemes, substituït per la falsa tolerància del “respecte a les creences alienes” o per la primícia de la lògica dels “sentiments”. Exemples actuals podrien desqualificar com “transfòbia” qualsevol crítica a les teories queer o a les solucions terapèutiques que proposen; o desacreditar les crítiques de les tesis indigenistes extremes que defensen la superioritat dels sabers indígenes per damunt de la ciència o la Matemàtica moderna, les quals són enteses com a instruments de l’imperialisme. Políticament i socialment, cal destacar la pèrdua del pensament crític i la manipulació de les persones a través dels moviments que cultiven l’emocionalitat que, a vega- des, actuen en base amb uns objectius clarament reaccionaris i, d’altres, suposadament progressistes.
Vostè va publicar un llibre anomenat En defensa de la raó. Quin és el tipus de raó que cal defensar?
Cal defensar la raó com a instrument d’anàlisi, però també cal rebutjar el predomini de l’emotivitat com a factor determinant últim del comportament. Hem de qüestionar-nos la idea que les pròpies creences o identitats no poden estar sotmeses a una discussió. No hi ha res més manipulable i acrític que el sentimentalisme descontrolat. Això no vol dir que podem desarrelar els mites amb la simple raó, perquè responen a interessos socials i a nivells culturals profunds; o que podem negar el paper històric dels sentiments compartits en les accions col·lectives. Però és perillós que l’emotivitat tingui l’última paraula. Deia Gramsci que hem de combinar el “saber” (dels intel·lectuals) amb el “creure” (de les masses), i no hem d’ignorar les bases socials de l’emotivitat ni menysprear els sentiments de les classes populars, però tampoc podem renunciar l’objectiu d’elevar-les a una consciència racional superior. Era el que Bakunin criticava a Marx –en una d’aquestes crítiques que és el millor elogi– quan deia que es dedicava a fer malbé els obrers convertint-los en raonadors.
Postmodernitat i raó són dos termes que no poden anar plegats?
El terme “postmodernitat” s’ha utilitzat de forma, a vegades, abusiva. Però és evident que tant com el diagnòstic d’una nova etapa històrica com en la seva condició d’inspirador d’un determinat corrent de pensament (el postmodernisme) té el rebuig de la raó il·lustrada en un dels seus punts centrals. Per només citar alguns exemples, Foucault identifica pensament racional amb “pensament rizomàtic”, que renuncia a la sistematització i la connexió racional dels factors. Els postmodernistes “tercermundistes” defensen la superioritat de pensaments indigenistes de base mística-religiosa sobre el pensament racional acusat de colonialista. Els polítics populistes d’esquerres (cas de Laclau o Mouffe) defensen una acció política basada en les emocions. El pensament postmodern pot tenir algun element crític interessant, però el seu rebuig a la raó l’impregna d’un contingut obscurantista perillós.
Hegel diu que “tot allò que és real és racional, i tot el que és racional és real”. Si és així, per què cada cert temps hem d’alçar la bandera en defensa de la raó?
Perquè l’irracionalisme és freqüentment –com deia Luckács– la base de la reacció política i ideològica i un enemic potencial de qualsevol societat democràtica o projecte emancipador. L’irracionalisme té bases socials i ideològiques que permeten la seva constant reproducció més enllà dels debats i arguments. És el que, gràficament, de manera simplificada, deia Walter Benjamin a propòsit dels mites: existiran mentre hi hagi un sol mendicant.
Històricament, la defensa a ultrança de la raó també ha tingut conseqüències devastadores. De la raó se’n sap fer un ús raonable?
No comparteixo les crítiques d’Adorno a la Il·lustració i a la “raó instrumental” i les seves suposades relacions amb les grans bar- bàries del segle XX, que més aviat relacionaria amb els pensaments irracionalistes o amb residus d’aquests. Sí que hi ha dos usos d’un cert pseudoracionalisme que em semblen perillosos. Un està lligat amb la legitimació dels colonialismes i neoco- lonialismes; l’altre, amb la idea del homo oeconomicus, maximitzador racional, del neoliberalisme. Davant d’aquests usos il·legítims de la raó, penso que no hem d’opositar-nos a la defensa d’allò emocional sinó la crítica (racional) a les seves antonímies i contradiccions. O, com deia Bourdieu, aplicar una realpolitik de la raó, superant el nihilisme irracional, però també la idea harmonista ingènua (en Habermas i altres) de les virtuts gairebé taumatúrgiques del diàleg i la comunicació racional. La idea que expressava Brecht que el triomf de la raó implica el triomf dels que raonen, significa que hem de cultivar el pensament crític, però, al mateix temps, si volem ser efica- ços, cal eradicar les bases materials, soci- als o culturals de l’irracionalisme.
La raó continua essent una resposta vàlida per afrontar els problemes de la so- cietat del segle XXI o ja no és suficient
És just que hàgim deixat de creure en una espècie de “raó en marxa”, en un progrés permanent cap a una societat millor, però la denúncia de l’irracionalisme i la defensa d’una concepció científica i racional del món, el rebuig de l’obscurantisme i els subjectivismes radicals, encara són essencials per tal de vèncer amb èxits els problemes que afecten les societats humanes. Si no utilitzem la raó com a base per a la comprensió i la crítica del present i com a fonament sòlid de projectes futurs, altres (aquells que planifiquen i controlen les nostres vides) utilitzaran la “raó instrumental” contra nosaltres. La batalla per la raó continua essent essencial en la lluita per a una societat democràtica i emancipada, d’éssers humans lliures i iguals.
