L’actual presidenta de la Taula del Tercer Sector Social des de 2017, i durant vuit anys presidenta de la Federació Catalana de Voluntariat Social, assegura que les coses que reclamen esforç donen sentit a l’existència.
Què vol dir viure?
Viure, des del meu punt de vista, vol dir implicar-me en la vida.
Per tant, viure és trobar la vocació, allò pel qual ens sentim cridats?
Viure és que no em deixi indiferent res del que passa al meu voltant. Per tant, m’implico en allò en què crec que puc ajudar, col·laborar, fer, per tal que l’entorn sigui més agradable. Si hi ha una situació en la qual jo crec que puc aportar alguna cosa, m’hi implico. El fet que la meva acció ajudi a millorar diferents situacions o vivències a mi em fa moure. Hi ha alguna cosa que m’impulsa a implicar-m’hi.
Avui en dia sabem viure o moltes vegades ens dediquem simplement a existir, a anar fent?
Sé que pot semblar un tòpic, però penso que s’han deixat de banda el que eren certs valors tradicionals, però que en el fons molts donaven sentit a la nostra vida. S’ha apostat molt més per coses que ens donen un plaer immediat i estem cremant etapes sense haver sabut trobar el sentit al que hem estat fent.
“Sembla que l’ésser humà vulgui posar traves constants a la vida i a l’existència. Sembla que és una cosa massa senzilla, per gaudir-ne i prou. Som el nostre pitjor enemic perquè no sabem valorar les coses petites”
Això ens condemna?
És aquesta existència superficial, momentània i sobretot pensant en mi. De què puc gaudir, què puc tenir, quin plaer em donarà això… però tot plegat és superficial, perquè tots sabem que si no anem a fons, aquests plaers són efímers. Tot va massa de pressa i no hi aprofundim. Amb el temps ens adonem que el que realment ens satisfà com a persones és el que implica una feina, un esforç. A vegades no ens dona fruit, però sí que ens dona sentit a l’existència.
Dins el Tercer Sector Social, que vostè coneix molt bé, hi ha molts usuaris que es veuen obligats a existir i no es poden permetre el luxe de viure?
Entre les persones que estem atenent, sens dubte. La veritat és que hi ha existències molt dures. Hi ha vides que carreguen unes motxilles increïbles. Per a aquestes persones l’únic objectiu diari és sobreviure. I, per tant, estan existint per tenir els mínims coberts. El fet de poder menjar dos cops al dia i tenir un sostre on dormir és la màxima aspiració. Per a aquestes persones, viure és això. I per a nosaltres això és existir.
Som prou conscients del valor de la nostra existència?
Crec que han de passar anys. L’acumulació d’experiència ens fa conscients. Al principi ens cal situar-nos en el món i de mica en mica anem aprenent de què va la vida. Jo vaig tenir la sort de créixer en una família humil, però que ens estimàvem molt i això m’ha donat un coixí increïble per al meu dia a dia. Ara bé, quan vas avançant t’adones que has vingut a fer-hi alguna cosa. Jo sempre m’he sentit una persona molt afortunada. Fa més de quaranta anys que em vaig casar, tinc un fill i una filla, tinc netes i no paro de rebre; per tant, tot plegat ha de tenir algun sentit i ho has de retornar. Així vaig començar en el món del voluntariat.
Diria que el voluntariat ajuda a viure?
Hi ha una retroalimentació claríssima. El voluntari jo l’entenc com la persona que acompanya. Jo soc voluntària d’Arrels Fundació i, quan fem l’acollida dels nous voluntaris, sempre demanen: “Què hem de fer?”. I sempre els diem: “No, no, no veniu a fer, sinó que veniu a estar”. Perquè allà la feina més important del voluntari és la d’estar al costat de la persona, per acompanyar-la, poder-li donar afecte, escoltar-la… només amb la teva presència l’altra persona es confia, s’obre, hi troba una família i viu! El voluntariat és donar i rebre.
Ens passa massa sovint que sempre busquem l’acció-resultat?
Sí, però no sempre veuràs un resultat i a vegades hi ha resultats que et desesperen perquè es fan passos enrere. Respectar l’altre és de les coses més difícils que ha de fer la persona voluntària. No hem de fer que l’altre sigui com jo vull, sinó que haig d’aprendre a acompanyar-lo tot respectant-lo tal com és. El canvi ja es produirà quan toqui i es donin les condicions.
Tenim tendència a voler controlar les vides dels altres?
Massa vegades volem controlar i tenir resultats. Ens hem de conformar a plantar llavors i després ja veurem com evolucionen, si és que ho veiem.
Les obligacions i els deures del dia a dia, ens fan fàcil el fet de viure?
Cada vegada tinc més gent al voltant que es veuen obligats a aturar-se per culpa de l’estrès i això em preocupa molt. Perquè això vol dir que, o no ens hem marcat uns objectius, o ens creiem que som superherois, o no sabem dir que no. Ens autoexigim més del que podem donar i això fa que al final tot plegat acabi petant.
La societat juga a favor nostre per trencar aquesta espiral?
Ens hauríem de poder permetre un altre ritme. Si posem distància, ens adonem que realment no tot era tan necessari, ni tot era imprescindible. A vegades ens veiem arrossegats dins una roda on sembla que tot sigui importantíssim i no és així.
Com afecta això a la nostra vida?
El problema és que al final arribes a un punt on et trenques, on ja no trobes sentit a res, perquè has perdut la il·lusió.
I com ho podem aturar?
Cal que ens aturem de tant en tant, marcar límits a la nostra feina. Ens cal temps de cura, perquè si no farem un pet i haurem de parar per obligació i serà pitjor. El problema és que se’ns ha educat per triomfar i la mediocritat no està ben acceptada. Moltes cops aquells qui veiem que estan triomfant, en realitat, són els més mediocres. El qui s’atura i aprèn a viure acaba sent l’autèntic triomfador, perquè gaudeix del que fa.
Fer voluntariat ens pot ajudar a frenar?
El voluntariat t’ajuda a relativitzar la vida. Allò que crèiem que és un problema gravíssim, quan t’acostes a certes realitats, t’adones que potser no és tan greu. Perquè hi ha gent que està molt fumuda i, malgrat tot, tiren endavant.
La pandèmia ens va ajudar a aturar-nos?
Innocentment, creia que la pandèmia ens ajudaria a canalitzar moltes ansietats i ens faria adonar que ens calia anar més a poc a poc. Però la meva innocència em va trair perquè penso que n’hem sortit pitjors i que ara tenim la necessitat de recuperar el temps perdut. No n’hem après. No vam saber gaudir del silenci, de la no-pressa…
Potser el problema és més estructural que no pas individual, no?
Sens dubte. A vegades sembla que l’ésser humà vulgui posar traves constants a la vida i a l’existència. Sembla que és una cosa massa senzilla, per gaudir-ne i prou. Som el nostre pitjor enemic perquè no sabem valorar les coses petites.
Tenim motius per a l’optimisme?
Sí, perquè hi ha moltes veus que ho estan dient. El segle XXI està marcat per grans moviments de gent jove que ens recorden constantment que ho estem fent malament. Ens estan dient clarament que el nostre sistema no funciona i comencen a sembrar llavors de canvi.
Com és que en plena societat del benestar és quan hi ha més problemes de salut mental?
Perquè no hem sabut trobar el sentit a la vida. Abans no teníem societat del benestar i havíem de sobreviure i ara hem d’aprendre a viure i gaudir dels privilegis que tenim. Ens manca aquest encaix. El problema és que tot va massa de pressa.
Com es pot contribuir a fer que visquem en plenitud?
Si vetllem pel respecte dels drets de les persones i procurem pel benestar i la cobertura de les necessitats bàsiques. Si posem la mirada en l’altre ja estem anant a més, perquè ens sentim necessitats. I si ens marquem com a objectius les persones, ja estem descentrant la mirada i donem sentit a les nostres vides.
