L’any 2007, Zygmunt Bauman es va fer famós parlant de la societat líquida, ara es parla de societat gasosa. Què ha canviat?
‘Societat líquida’ va ser una expressió molt afortunada per descriure aquell moment. Ara bé, l’estat líquid encara té consistència, és adaptable, es pot tocar i veure; en canvi el món volàtil o la societat gasosa és una realitat molt més imperceptible, indefinible, amorfa i genera molt més desassossec. Per tant, l’estat gasós –la volatilitat de les institucions, de les relacions, etc– és una descripció molt més acurada i precisa del moment que ara estem vivint.
Què hauria fet incrementar el grau de volatilitat de la societat?
Molts aspectes. D’una banda, els canvis polítics, socials, econòmics, tecnològics, en les formes de treball, etc. Tot s’ha transformat de forma accelerada. Ara tenim la sensació que ja no podem garantir com serà el futur immediat, ja no dic el futur llunyà. I això fa que tinguem un alt grau de perplexitat i de molta por.
Totes les persones en igual densitat?
No. Les generacions més joves són més adaptables en aquest entorn volàtil perquè ja s’hi han trobat, des de pràcticament el seu naixement. En canvi, les persones grans, després de perdre un entorn fix, han hagut d’adaptar-se a la volatilitat i això les ha deixat perplexes.
Hem de veure aquest canvi com una cosa negativa o com una oportunitat?
Els diagnòstics sempre són ambivalents. Es pot veure el got mig ple o mig buit. Això també passava amb la societat líquida. En general, una persona sòlida té bones connotacions, però també vol dir inflexible o rígida. La volatilitat, igual; també té aspectes positius i negatius.
Quin aspecte positiu tindria la volatilitat o la societat gasosa?
En una societat volàtil cal relativitzar molt, desprendre’t de coses i no aferrar-te a res. En un món volàtil, aquells que s’aferren a moltes coses pateixen molt, perquè quan ho perden tenen una gran sensació de frustració. En aquest context, t’has d’acostumar a acomiadar-te ràpidament d’allò que et semblava sòlid. I això, aprendre a desprendre’s i a relativitzar coses que fins ara se’ns presentaven com a dogmes i com a immutables, em sembla positiu.
L’home què ha de fer respecte aquesta societat gasosa: viure-hi, sobreviure-hi, canviar-la…?
El subtítol que jo vaig posar en el llibre va ser Com sobreviure en un món volàtil, però aquest verb té unes connotacions negatives. En el millor dels casos el que hem de fer és aprendre a viure en aquest món; perquè realment és un aprenentatge. Un aprenentatge difícil sobretot per aquelles persones que han viscut instal·lades en un món sòlid o líquid. A diferència del meu pare, que va treballar quaranta anys a la mateixa oficina i mai es va moure de la mateixa casa, les persones que han nascut en un món gasós ja donen per fet que en poc temps canviaran de feina cinc vegades i de domicili moltes altres. Per tant, hem de ser capaços d’adaptar-nos al canvi. De fet, al llarg de la història, l’home ha demostrat que pot fer-ho. Sense aquesta capacitat d’adaptació a través de la intel·ligència, l’home no hauria sobreviscut a altres espècies més robustes.
En aquesta societat gasosa, hi ha valors que es mantenen ferms?
Sí, hi observem unes constants. Tot és molt volàtil, però els desitjos d’una societat millor, d’igualtat, d’una vida plena o d’autenticitat persisteixen. També entre els joves.
I en neixen nous valors?
També! En una societat gasosa igualment t’has d’esforçar per aconseguir els teus objectius, has de ser constant o tenaç. En una societat volàtil també hi ha moltes persones que reivindiquem l’equitat o la llibertat. Però, a part de tots aquests, després, també emergeixen valors propis d’aquesta societat com la flexibilitat, l’adaptabilitat o el saber desprendre’s. Avui, la capacitat de ser versàtil, de veure les coses amb certa relativitat i de viure les coses amb un toc d’ironia i distància crítica és bàsic.
Suposo que també se n’han perdut alguns.
La fidelitat o el compromís avui estan sota sospita. Una persona es compromet i s’entrega a una persona o projecte quan sap que allò servirà per construir quelcom que durarà. En aquest sentit, hi ha valors molt difícils de digerir en un món volàtil.
En un món amb poca estabilitat, quines eines tenim per aconseguir certa serenitat personal? És més complicat?
En aquest aspecte hi ha ensenyaments tradicionals que ens poden ajudar molt, com són el budisme i l’estoïcisme. El budisme parteix de la idea que l’univers és molt impermanent. Si un budista llegís Món volàtil diria: “això és el que nosaltres hem explicat sempre”. Els budistes defensen que tot canvia i res roman idèntic. I, n’obstant això, si un accepta la volatilitat i no s’aferra a res, és possible assolir una serenitat i una pau. Per altra banda, els estoics ens ensenyen a mirar-nos les coses amb distància i a no deixar-nos impactar per les coses que canvien. Quan ens xiulen ens deprimim i quan ens aplaudeixen ens alegrem, però la serenitat de l’ànima és la capacitat de mantenir una certa indiferència.
L’actual retorn de l’espiritualitat l’hem de vincular a aquesta societat gasosa?
Absolutament. L’augment de pràctiques de la meditació, de mindfulness o de l’espiritualitat tenen com a finalitat fixar un punt, una espècie de refugi espiritual, en un món en el qual tot va canviant i en el qual un no pot predir què passarà amb la seva feina, parella o habitatge. Aquest tipus d’exercitacions ens ajuden a trobar tranquil·litat a l’ànima, a viure intensament l’ara i, sobretot, a no encadenar-nos a la realitat. Acceptar que en un món volàtil hem d’aprendre a deixar anar.
Viure en aquest món gasós és un aprenentatge. Però aprendre a viure en aquest món gasós no és fàcil, perquè aquells que ens n’haurien d’ensenyar són nostàlgics del món sòlid i, per tant, estem molt sols
Com podem aprendre a viure en aquest món gasós?
Aprendre a viure en aquest món gasós no és fàcil; perquè aquells que ens n’haurien d’ensenyar són nostàlgics del món sòlid i, per tant, en certa manera, estem molt sols. I els que neixen també estan molt sols. Nosaltres els hi podem transmetre un utillatge i uns valors, però ells hauran de viure en un món molt diferent al nostre. En aquesta situació cal una transmissió intergeneracional: les persones més grans hem de transmetre el nostre bagatge, allò que ens ha anat bé a la vida, i, al mateix temps, hem d’estar molt atents als valors que aporten les generacions més joves; valors que ells apliquen sobretot en contextos de precarietat.
Aquesta societat gasosa ha arribat per quedar-se o només és un episodi temporal?
No ho sé. Jo no faig pronòstics. Potser podríem retornar al sòlid. És possible que aquest desassossec ens portés cíclicament a una demanda de terra ferma. Hem passat del sòlid al líquid i, ara, del líquid al gasós; però no descarto la possibilitat de una circularitat. És a dir, que les persones reclamin per poder viure una persona amb la qual puguin comptar de forma ferma, una feina estable, un habitatge sòlid… i acabar amb tanta neurosi i inestabilitat. Avui, precisament perquè tot és molt volàtil, és molt difícil fer diagnòstics. Si avui ja és molt complex fer una fotografia del present perquè tot es belluga, imagina’t pensar en d’aquí cinc anys!
