Que jo recordi, només dues dones en la meva vida han fet el gest de retirar-se quan els hi anava a fer un petó, o dos, a les galtes, d’aquests que fem per saludar. Les dues, togades. Una, de religió musulmana d’origen àrab (tot i que no és un costum fixat per l’Alcorà) i l’altra, una monja (tot i que la majoria de monges que conec van de carrer). Em vaig sentir un ignorant. Hauria de tenir més present que al món àrab els petons només es fan entre homes, costum que no m’importaria gens adoptar i que aquí només he vist entre els homes no àrabs quan almenys un dels dos que se saluden són gais (i hi ha certa confiança). I hauria de saber, també, que no totes les monges són tan modernes com les que són amigues meves, especialment quan porten hàbit. Ho hauria de tenir present perquè jo, la distància, la respecto. I perquè em sembla que l’hauríem de respectar més. Gràcies a la distància estem donant aire a l’altre, i a nosaltres. Un aire que permet un procés d’acostament posterior, si les coses van bé. Que preserva la intimitat. Que, fins i tot, permet criticar i rendir comptes sense haver d’afectar la persona. Per exemple, en el camp dels polítics, que s’esforcen en ser “pròxims” sense saber que l’aire que es mengen en aquesta proximitat no els deixa fer bé la seva feina i ens porta, als altres, a no trobar la mida adequada del retiment de comptes.
Normalitzem el contacte físic i fem avançar la tendresa als límits de la distància. Fins i tot quan és mentida. Perquè, en el fons, de mica en mica ho deixarà de ser algun dia.
Però tornem als petons. No vull parlar del cas Rubiales perquè ja se n’ha parlat força i no hi aportaria res de nou. Només diré que quan va esclatar aquest fet (un petó a la boca no consentit per part del màxim dirigent del futbol professional a una de les jugadores de la selecció que va guanyar el Mundial, amb altres gestos obscens davant la reina d’Espanya) el primer que vaig pensar és que el que falta, sobretot, són bones maneres. A mi tant me fa que ell, o qui sigui, sigui masclista. O un porc. Només que ho dissimulés ja em semblaria bé. Perquè hi ha un camp a cavall entre la hipocresia i el respecte que fa que els altres ens sentim còmodes en els ambients on ens n’hem de sentir (per això l’art, per exemple, no cal que ho sigui, de còmode). I aquest camp es construeix a través d’un llenguatge de consuetud, que varia una mica arreu del món, que és el de les bones maneres, el de la urbanitat o com en vulgueu dir. Si respectem aquest camp, que té codis implícits i explícits per cada ocasió, el focus es pot traslladar on cal. Si no, es desvia i li fem un lleig a l’objecte de l’acte. A l’equip guanyador d’un torneig. Als nuvis en un casament. Al descans en una platja. Etcètera.
Ara hi ha que, aprofitant l’avinentesa, proposa que deixem de fer-nos els típics petons de salutació. Arran d’això, em va agradar que Santiago Alba Rico escrivís l’altre dia a El País advertint que, com a reacció al cas Rubiales i a d’altres abusos masclistes físics, no podem eliminar els dos petons entre els homes i les dones (i, si cal, com deia, entre dos homes). Que seria tant com reconèixer que tot acostament és implícitament sexual. “Hay besos simbólicos, besos protocolarios, besos reparadores, besos consoladores, besos de júbilo, besos de perdón, y hasta besos póstumos sobre la mejilla amada de un muerto que no se puede defender”, repassa en aquest text tan bo. “Sería muy triste que, en nombre de un feminismo neocon, acabemos generando un mundo invivible, sin contactos físicos o con contactos físicos solo programados, en el que todas las mujeres, en lugar de libres, se sientan amenazadas, y todos los hombres, en lugar de feministas, se sientan amenazadores”, conclou.
Doncs això. Que no ens prenguin els petons, els porcs. Al contrari, fem-nos-en més homes i dones. Normalitzem el contacte físic i fem avançar la tendresa als límits de la distància. Fins i tot quan és mentida. Perquè, en el fons, de mica en mica ho deixarà de ser algun dia.
