Diners

Felber: “El diner és un bé públic”

L’ ideòleg de l’economia del Bé Comú, l’economista i escriptor Christian Felber, inaugurarà demà a Mataró (Cafè de Mar, 18h) la Setmana de l’Economia Social i Solidària que se celebra del 15 al 19 de novembre la capital del Maresme. L’autor de llibres de gran èxit com Diners o Nous valors per a l’economia, va ser el gener del 2015 el protagonista del número d’un monogràfic dedicat als Diners.

christianfelberWEBpetita

Què són per a vostè els diners?
Els diners són un mitjà per arribar a altres objectius; un mitjà útil i valuós. I quin és l’objectiu de l’economia? El bé comú, segons les Constitucions; la satisfacció de les necessitats humanes, segons els llibres de text; i la bona vida, des d’Artistòtil i fins a les filosofies indígenes d’Amèrica Llatina. Si els diners serveixen per arribar a aquests fins són una eina molt valuosa, però sempre és pot abusar de qualsevol mitjà.

Podríem prescindir dels diners?
Un ganivet de cuina és útil per tallar verdures, però també serveix per matar. I per això no prohibim els ganivets de cuina, oi? Ara bé, aquesta decisió no és fàcil. De fet, mentre ningú pensa en prohibir els ganivets de cuina, hi ha persones que asseguren que els diners són un mitjà tan abstracte i opac que sempre provocarà abusos.

Vostè, per tant, els hi dóna una darrera oportunitat…
Sí. La meva proposta és un darrer intent de reforma generant un ordre monetari conscient, democràtic i ètic. Només si això fracassa, aleshores, acceptaré les propostes d’una economia sense diners. De moment, no puc fer una proposta d’economia nacional i internacional sense diners perquè aquesta s’hauria de basar en la confiança absoluta i, per tant, s’hauria d’idear un sistema sobre com generar, protegir i salvaguardar dels abusos aquest valor. I, jo, sincerament, avui no conec la tecnologia per a procurar-ho. Per tant, com a següent pas, proposo un sistema de diner democràtic, conscient i ètic.

Les decisions importants sempre les prendran les persones que tenen més diners o aquest és un esquema que es pot trencar?
En un col•lectiu democràtic les regles sempre les fan aquells que tenen poder. De fet, és una qüestió de poder i no de diners, encara que, moltes vegades, el poder t’obra les portes als diners. És un cercle. Ara bé, no és una llei natural que en una democràcia el poder estigui concentrat en mans d’uns pocs. Això, però, només depèn del model democràtic. És a dir, si escollim un model en què el poble només pot votar cada quatre anys el poder es concentrarà enormement només en aquells partits polítics que tenen presència en els governs o parlaments. I, aquest, per mi, és un model democràtic dolent, flux i pobre. Per això, a l’essència del model econòmic i financer que proposo hi ha una democràcia més profunda, real i sobirana. És en aquesta paraula on s’amaga el poder.

Política i economia són dues paraules que sovint van estretament lligades i que són força dependents l’una de l’altre. Si tenim en compte aquest fet, des d’on ha de començar el canvi?
Des de diferents bandes i al mateix temps. En primer lloc, hauríem de deixar de fomentar en el sistema econòmic comportaments egoistes i agressius. Aquest tipus de comportaments són compensats amb l’èxit econòmic, però també contagien el sistema polític. Una de les causes de la generalitzada corrupció política actual és, en bona part, haver fonamentat falsos valors en l’economia. En segon lloc, si no posem límit a la concentració de poder en l’economia – en el dret a la propietat, en la mida de les empreses i en la desigualtat de la renda – aleshores el poder econòmic i polític es superconcentra en mans d’uns pocs de forma excessiva. I en tercer lloc, cal una reforma de la democràcia. De fet, mentre el poder estigui representat en uns sobirans del poble, el poble mai serà verdaderament sobirà.

Sempre, però, estaríem parlant d’un canvi nascut des de la base…
Sí, avui podem assegurar que en cap país del món, o com a mínim d’Europa i els Estats Units, els representants de la ciutadania aposten pel canvi. Existeix molt poca probabilitat que aquest vingui des de les elits del sistema degut al grau ja molt desenvolupat del sistema capitalista que ha provocat una gran concentració de riquesa en mans d’uns pocs. I això impedeix que el sistema sigui innovador i s’autorenovi per si mateix. Cal dir, però, que des de les elits també hi ha persones que donen suport a un canvi i que no són fervents defensors de les relacions de poder actuals. Això ens dóna esperança.

Per això la seva proposta, com a base d’un nou sistema, és crear assemblees monetàries populars. Quines serien les seves funcions? Com s’articularien?
A partir de la idea que els polítics actuals ja no representen el poble, proposo que siguin els mateixos ciutadans els qui agafin les regnes del procés democràtic constituent. De fet, és una revisió del concepte “divisió de poders”. De moment el poder està molt mal repartit entre poble i la representació. Per això proposo tornar una part del poder al poble – dit apoderament – i que aquest es reconegui com a instància sobirana per sobre de la Constitució, el Parlament i el Govern. I, en segon lloc, proposo que sigui el poble qui redacti la Constitució, en la qual s’estipularan les bases econòmiques i financeres. Només, aleshores, el Parlament, per dictamen del poble, ja tindrà unes pautes molt més clares per seguir en el procés legislatiu. Ara, en canvi, el Parlament s’autoconcedeix el poder i això és un conflicte d’interessos indigne per una democràcia real.

Per tant, ciutadans sense formació econòmica tindrien poder per a decidir qüestions financeres i monetàries. Fins a quin punt això és una garantia de millora?
Aquesta crítica sempre ve dels poderosos que no volen compartir el poder. Per altra banda, avui, els economistes, malgrat ser experts, no han sabut ni oferir alternatives ni, com a mínim, explicar què estava passant. Però, molt més important encara, segons aquesta proposta, el poble no decidiria els detalls de l’economia, sinó les raons més fonamentals del sistema. En definitiva, qüestions ètiques que el poble pot perfectament decidir i entendre.

Posi alguns exemples.
Doncs, per exemple: El banc central ha de ser públic o privat? Els òrgans directius del Bancs Central han d’estar integrats exclusivament per banquers o per representants de tota la ciutadania? Els objectius del Banc Central qui els marca: el govern o el poble? Els bancs han d’estar orientat al bé comú o a l’afany de lucre? Permetem la circulació lliure de capitals o solament a condició d’una col·laboració fiscal perquè les grans fortunes no puguin amagar els seus patrimonis en paradisos fiscals? Són qüestions realistes sobre les quals la ciutadania hauria de poder decidir. Avui, en canvi, les persones que tenen poder, malgrat entendre la situació, prenen decisions contràries per la pressió d’interessos poderosos. I es deixen manipular perquè d’alguna forma n’obtenen avantatges. El poble, en canvi, és molt més difícil de corrompre.

Veig que té una gran confiança amb la ciutadania. Que la ciutadania pugui votar, però, no vol dir que prengui les decisions més justes.
A Àustria es va preguntar al poble sobre la posada en funcionament d’una central nuclear i els ciutadans va votar majoritàriament diferent al govern. El poble, malgrat suposadament era menys llustrat en aquesta matèria – aquest era l’argument de l’executiu-, va prendre una decisió més sàvia que la dels seus propis governants. A Àustria, segons les enquestes entre un 70 i 80 per cent de la població estaria a favor de crear un impost pels grans patrimonis, però el Parlament s’hi nega. La població també preferiria que tots els bancs tinguessin els mateixos drets, però això tampoc es converteix en llei. I, com aquestes, podria posar desenes d’exemples.

Però no sempre passa així. La ciutadania de Suïssa, en diverses consultes, s’ha negat a pujar el salari mínim i a limitar la desigualtat de sous. Potser no estem únicament davant d’un problema de manca de democràcia, sinó també de valors humans?
En absolut. Allà també hi ha un problema en el procés. En aquest cas concret cal dir que només es va votar una sola proposta que procedia d’un partit polític i, per això, tots els altres s’hi van posar automàticament en contra. Tota la consulta, per tant, va tenir un aire polític. En canvi, en el model que proposo jo, estipulo que davant d’una proposta, s’han de donar uns mesos de marge perquè apareguin altres propostes alternatives i que aquestes també puguin votar-se en la mateixa consulta. Per tant, el poble podria elegir entre quatre, cinc o sis propostes, amb la qual cosa ens allunyaríem del debat polític de partits. L’experiència del cas suís es una debilitat del mètode.

Els bancs tradicionals, com encaixarien en aquesta proposta de nou model econòmic/financer?
Seguint tres passos. En primer lloc, limitar la mida dels bancs. Jo ja vaig proposar en un llibre anterior, quan encara no existia la Unió Bancària Europea, que el llindar màxim dels bancs hauria de ser entre 20 i 30 mil milions d’actius. Ara tenim bancs que superen el llindar dels 30 milions d’actius tot i ser supervisats pel Banc Central Europeu. En segon lloc, jo els posaria en una disjuntiva: et converteixes en un banc de bé comú i compleixes amb certs criteris i mantenim tots els serveis i suports estatals existents o et deixem al lliure mercat? I què vol dir això? Doncs que en aquest cas ja no hi hauria una assegurança pública dels estalvis, és a dir, que l’Estat ja no faria cap tipus de negoci amb aquests bans privats i ja no hi hauria cap tipus de refinançament per part del banc central públic. I, en tercer lloc. Això garanteix que mai més hi haurà un rescat bancari d’aquests bancs. Jo crec que això, a la llarga, pot ser un gran al·licient perquè els bancs tradicionals es converteixin en bancs d’Economia del Bé Comú. Si deixem que l’aspiració dels bancs sigui el benefici financer convertim en una arma el diner, quan aquest per sobre de tot, és un bé públic.

Aquesta és la clau de tot…
Sí. Crec que amb aquest sistema el diner es podria convertir en un bé públic. El diner és un bé massa important, delicat i poderós per a ser privat. I, com a bé públic, ha d’estar marcat per unes regles de joc. És a dir, podem deixar passar que el màxim objectiu d’una empresa sigui guanyar diners, però no en el cas d’un banc. El diners són una infraestructura pública tan delicada, que no podem permetre que hi hagi bancs que tinguin el benefici financer com el seu únic fi. Ara bé, només podrem considerar els diners com un bé públic quan el sistema sigui completament democràtic, quan els diners siguin emesos per un Banc Central públic i representatiu, els bancs segueixin l’Economia del Bé Comú i els crèdits s’atorguin només a inversions viables que no danyin els valors del bé comú com són la confiança, la distribució justa, la pau, la democràcia, l’equitat entre els gèneres, etc.

Part de l’èxit de l’economia del bé comú es troba en el fet que moltes empreses, institucions , universitats…. l’han aplicat. No ha quedat en una simple teoria. Aquests nou sistema financer de pressa de decisions a través de la democràcia directa sobre l’economia, però, sembla força més complicat de ser executat.
Sí, el sistema sencer és molt complicat que s’apliqui, però jo mai proposo coses fàcils. Ara bé, el primer pas d’aquesta proposta de sistema no és fàcil, però sí factible. El primer pas és que un municipi d’Espanya, d’Àustria o de Suïssa, no importa el lloc, se celebri aquesta primera assemblea monetària democràtica descentrada. Si un municipi ho fa, n’hi haurà molts altres que el seguiran.

Segur que molta gent, quan planteja teories econòmiques com aquesta o abans amb l’Economia del Bé Comú, el qualifiquen de somiador utòpic. Quina és la seva resposta?
Sí, utòpic, ingenu, comunista, somiador… La utopia és un lloc on encara no hem arribat. Per tant, segons aquesta definició grega de la paraula, cada demà, cada nou dia, és una utopia. I, si mirem enrere, si analitzem la història, la única cosa que sabem amb certesa és que no es pot parar l’evolució. Per tant, la única qüestió per mi és saber quan aconseguirem la pròxima etapa d’una democràcia més real i sobirana. Els únics utòpics de sempre són aquells que creuen que tot es quedarà tal i com està avui.

Ha presentat el seu darrer llibre a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Els seus plantejaments ja tenen un lloc a les facultats d’economia i a les escoles de negocis o aquestes institucions encara són reticents a les noves teories econòmiques?
Ja hi ha moltíssimes facultats d’econòmiques i escoles de negocis de tot el món, des de Xile fins a Finlàndia, que integren a l’ensenyament elements de l’Economia del Bé Comú. Per exemple, a Alemanya, el ministeri d’Educació i investigació cada any finança projectes d’investigació sobre l’aplicabilitat del balanç de l’economia del bé comú a empreses grans. També hi ha tres casos d’universitats que ja apliquen l’Economia del Bé Comú. En els darrers quatre anys hem notat una penetració i radiació molt notable de la idea a moltes empreses i a les institucions educatives.

Si hi hagués una altra crisi econòmica, creu que ara estaríem més preparats per afrontar-la o encara no som capaços d’assimilar certs canvis?
No hi ha pressa. Els xinesos diuen: si tens pressa, seu. Una proverbi molt encertat. Només podem continuar treballant bé, amb cautela i amb qualitat. Si volem anar de pressa, ens equivocarem.

Però hem après alguna cosa d’aquesta crisi?
Sí, tothom ha après la seva pròpia lliçó. Els poderosos que no volen canviar res han après que si conserven la democràcia indirecte, com a mínim, tot seguirà igual. Altres poderosos, en canvi, ja estan estudiant models complementaris. Hi ha propietaris que ja han reconegut que el capitalisme s’està convertint en un perill per la Humanitat. I, respecte la ciutadania en general, totes les enquestes amb preguntes concretes també mostren un canvi i apunten que la majoria de la població en aquest moment estaria d’acord en un canvi en el sistema monetari.

Sobre quins valors es basaria aquest nou sistema econòmic?
Els valors que proposen són de dues fonts. La primera font són les Constitucions. L’Economia del Bé Comú està basada en els valors constitucionals més comuns en els països democràtics que són: la dignitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat i la democràcia. I aquests són els valors que es pregunten en el balanç del Bé Comú de cada empresa o inversió. I l’altre font de l’Economia del Bé Comú, són els valors relacionals. Valors que permeten aflorar les relacions humanes. I aquests valors són universals, compartits per totes les cultures. Estic parlant de la honestedat, de l’empatia, de l’autenticitat, de la cooperació, de compartir o de la tolerància. – MARIA COLL.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *