Fariña (Atresmedia) serà una de les millors sèries espanyoles de 2018 per molts motius. Primer, per la valentia d’explicar una història recent i punyent, la del narcotràfic a Galícia durant els 80 i els 90. Aquesta producció ha vingut precedida pel descomunal èxit de Narcos i la publicitat de l’absurd segrest de la novel·la homònima.
A més dels aspectes conjunturals, Fariña és una sèrie molt ben feta, amb un guió adaptat àgil i colpidor, una producció exemplar i un treball actoral de primer ordre. Una història propera, que molts vam seguir als mitjans, i que culmina amb l’operació Nècora del jutge Garzón. I, a més, Fariña és un clar exemple que si el món va com va, és perquè el sistema està muntat malament.
La sèrie dona noms reals tant de l’univers dels narcotraficants com dels polítics que van permetre que Galícia es convertís en l’autopista de la cocaïna provinent de Colòmbia. Esfereïdora la seqüència en què el president de la Xunta viatja a Portugal d’incògnit per repatriar els “capos” del narcotràfic fugits de la justícia amb l’argument que eren “patrimoni gallec” i acorda amb ells un armistici.
Si mires Fariña, no hi ha més remei que refermar-te en una visió podrida del sistema jurídic, perquè no entra al cap que persones de demostrada trajectòria criminal continuïn immunes. I, per a mostra, alguns exemples. Aquell president de la Xunta va morir sense ser jutjat. El principal protagonista de la sèrie, Sito Miñanco, el van tornar a detenir, el passat mes de febrer i tot just a principis d’agost, els principals membres d’un dels clans, els Charlines, van ser detinguts en una batuda vinculada a un carregament de dues tones i mitja de cocaïna. Els anys passen i res va a millor.
