Davant el debat de quin paper ha de jugar la família en l’educació dels nens, el periodista no dubta en afirmar que aquesta ha de ser “la principal educadora”.
La família és la principal educadora. Sí, fins i tot avui, quan sembla que hagi quedat diluïda en la seva essència i té tant de pes l’escola, els grups de relació, les pantalles, els mitjans de comunicació… Precisament davant de tot això cal més que mai revitalitzar el paper de la família.
Recordo una anècdota de l’any 1998. Es va organitzar un sarau perquè l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va dir que els pares no havien d’abdicar de l’educació dels seus fills i traspassar la responsabilitat a l’escola o a l’Administració. Va recordar que la responsabilitat era, sobretot, dels pares. Se li van tirar a sobre dient que amb aquesta posició allò que volia era treure “pilotes fora” i eludir la responsabilitat educativa del Govern.
Però allò que va dir Pujol era molt sensat. Cal dir-ho amb totes les lletres: el paper de la família en l’educació és insubstituïble. La resta d’instàncies, l’Administració, l’escola, han d’estar en la línia de la família. Per això es tan important reconèixer el dret dels pares a triar el tipus d’educació que volen pels seus fills. És obvi que l’escola els instruirà en àmbits que no pot fer la família, com les matemàtiques, els idiomes o la resta de matèries acadèmiques, i fa molt en camps formatius, però el pòsit bàsic de la persona, l’espina dorsal de valors humans, socials, morals, religiosos… qui els marca son els pares. Les altres han d’ajudar.
Perdonin una obvietat però que per a mi és definitiva: ningú, ni l’Estat, ni la Generalitat, ni l’Ajuntament, estimen tant els nostres fills com nosaltres, els pares. Podem estar equivocats, mancar-nos formació, però ningú com nosaltres vol el màxim bé pels nostres. I en tota educació hi ha un ingredient fonamental, l’amor. Qui no té amor, no educa. Un professor que no estima els seus alumnes no els educarà, encara que sigui una eminència en una determinada matèria. Per això qui està en millors condicions per a educar es la família, aquell lloc on cadascú es estimat per ell mateix, sigui més o menys llest, guapo, simpàtic, ric o pobre. I quan la persona se sent estimada té, entre altres coses, més autoestima i està en molta millor disposició no solament d’acceptar el que li arriba de fora, sinó, allò que és essencial en l’educació, exercitar les seves potencialitats.
Es diu avui en dia que no serveix el model educatiu dels nostres pares, dels nostres avis, el de quan érem joves. I en bona part és veritat. Però atenció, és una veritat a mitges! Certament no teníem els problemes d’estar enganxats a les pantalles ni als mòbils –ni als whatsapps o a les piulades de Twitter–, ni seguíem els programes de televisió, ni pesaven tant els mitjans audiovisuals, ni la gent viatjava o sortia tant com ara. Això comporta certament canvis importants en els models de vida i de relació, però no ens enganyem. Les formes, les aplicacions, canvien, però els conceptes bàsics no varien ni poden variar. L’ésser humà no es tan diferent. És que els nostres fills o els nostres néts no han de ser honestos, treballadors, generosos, que s’ocupen dels demés, sincers, humils, pacients, prudents i ordenats? No han de tenir ambicions nobles? Doncs tot això són virtuts de sempre, encara que segons el temps i les circumstàncies històriques puguin adquirir formes o manifestacions diferents.
Totes aquestes virtuts, o si es vol la recepció dels valors que han d’assumir per a encarnar-ho en virtuts, no tenen una sola font. Se’n reben a l’escola, en la relació social, els avatars de la vida i, a vegades, pels impactes dels mitjans de comunicació. Però de forma fonamental entren gairebé sense adonar-nos a través de la família. Perquè s’educa més pel que som que pel que diem. I allò que som ens ve de manera especial per la família. No només pels gens. És a la llar on la convivència és més íntima, quan veiem les persones sense aparences o convencionalismes.
Quin pare pot educar als seus fills per a que siguin treballadors i esforçats si ellno fa brot? Quina mare podrà dir als seus que han de dir sempre la veritat si ella sovint menteix? Com parlaran d’honradesa als seus fills si aquests saben que els seus pares amaguen el pagament dels impostos justos o fan trampes a la botiga?
