Per més anàlisis que vulguin explicar la victòria del Brexit en el referèndum al Regne Unit (51,9 per cent), és evident és que una part important de la població britànica no se sent ni s’ha sentit mai europea. Són britànics i punt. Per d’on els ve aquest sentiment tan profundament antieuropeïsta?
Sovint s’ha dit que és una qüestió geogràfica, que viure en una illa marca. De fet, quan al Canal de la Mànega fa mala mar o hi ha boira, als anglesos els agradar molt fer aquella broma del “Oh! Pobre Europa! Ha quedat aïllada”. També hi ha qui ho considera una qüestió de supèrbia nacional ben ancorada en la batalla de Waterloo (1815), en el regnat de la reina Victòria i en la creació del seu bast imperi colonial.
Sigui com vulgui, molts britànics tenen la percepció que no necessiten Europa, sobretot a Anglaterra. A Escòcia i Gal·les, la Unió Europea els ha permès de rela-cionar-se amb un govern alternatiu al de Westminster, sovint percebut com a paternalista i funcionarial. Això ha fomentat un cert grau d’europeisme en aquests dos països o, al menys, un rebuig menys visceral que el dels anglesos.
“Si des dels Normands ningú no ens ha pogut envair, perquè cedir ara als comissaris europeus?”, apunta l’editorial d’algun diari netament euroescèptic. Certament, la història ha tingut un pes determinant en aquesta mentalitat. De nou, el factor illa ha estat clau. Bastir un imperi basant-se en la força naval va convertir Anglaterra en una experta a extreure i enviar el que li convingués arreu del món sense deixar entrar ningú a casa seva. Qualsevol problema el resolien enviant un vaixell de guerra. Després de la successiva arribada de romans, saxons, víkings i normands, els illencs per fi havien posat punt final a les invasions. I van poder imposar la seva llei a gran part d’Àfrica, Àsia i Amèrica.
Poc a poc, Anglaterra va anar tancant les portes a les intervencions i imposicions estrangeres. La més coneguda i dramàtica va ser la del Vaticà. Si ara ens resulta xocant que Gran Bretanya hagi decidit sortir de la UE, imaginem l’escàndol que devia representar en aquell temps que el rei Enric VIII es desempallegués de l’autoritat del papa de Roma (ni més ni menys!) per un desig tan pueril com ficar-se al llit amb Anna Bolena. La decisió, com sabem, va provocar moltes morts, tensions i maldecaps però és innegable que els anglesos es van sortir amb la seva, com prova l’actual vigència de l’església anglicana.
De fet, veient-ho en perspectiva, el que resulta sorprenent és que el Regne Unit accedís a participar del projecte europeu. La decisió ha estat qüestionada per l’opinió pública britànica des del mateix moment de la seva adhesió l’any 1973, adhesió que va ser referendada dos anys després amb un 67 per cent dels vots a favor. Però llavors eren els 70 i a Europa encara imperava el bonisme de la post Segona Guerra Mundial, una època en què, per descomptat, Alemanya no tenia ni veu ni vot.
És això el que molesta als britànics? La Merkel? L’austeritat? La immigració? Les males praxis de les institucions europees? Ves a saber. L’únic que sabem del cert és que els britànics no han tingut por de sacsejar l’estatus quo, a diferència del que passa a d’altres llocs…
Euroescepticisme en l’ADN
