Quan vostès llegeixin aquest text, la ciutadania del país ja haurà expressat la seva voluntat política. Tot fa pensar que el neguit per uns i els altres en la interpretació i gestió dels resultats, pot presidir la vida pública.
No són pocs els moments a la vida que les respostes a la realitat posen de manifest la dificultat per encarar la mateixa. Aquestes situacions provoquen en la persona, varietat de respostes per intentar apaivagar l’angoixa emergent.
Una primera reflexió en aquestes situacions ens pot portar per un costat, a assenyalar l’agent estressant, i per l’altre, a pensar en el mateix subjecte afectat.
El primer, esdevindria l’aparent causa de la situació angoixant, com a element provocador d’un excés de dificultat que el subjecte no pot assumir.
El subjecte afectat es caracteritzaria per la seva poca o molta vulnerabilitat davant l’imperatiu amb el que es troba i la seva capacitat d’adaptació per respondre a la situació creada.
En aquesta expressió de malestar, reactiva i signe cap a l’Altre, s’amagaria però una problemàtica més profunda. Un conflicte intern que els elements exteriors posen al descobert. Si bé diferents circumstàncies de la vida poden ocupar aquest lloc de fer emergir un punt sensible del subjecte, per si mateixes i per si soles, no expliquen determinades “descompensacions” amb les que respon.
Tornant a la vida política doncs, demanar una “no lectura conjuntural” de la situació. Cal construir necessàriament des de la màxima serenor, els paràmetres que omplin de contingut la manifestació polièdrica de la voluntat popular.
No fer ho, seria mantenir una constant demanda de reparació que en els fons no responsabilitza a qui la fa, alhora que no reconeix tampoc el desig substantiu de qui s’ha expressat.
Estrés, individu i política
