Fa molt temps que no escric una carta. Me n’adono mentre buido calaixos i armaris d’una casa familiar que conserva gairebé intactes els records d’una vida llunyana. Un espai ara en trànsit que ben aviat haurà d’acollir noves vides i nous records, aliens a tot aquest passat que ara, per llei de vida, em toca liquidar.
Enmig d’aquest procés, a voltes nostàlgic, a voltes dolorós, descobreixo centenars de cartes escrites a mà. És una part del llegat d’una història familiar que el pare va voler conservar com a testimoni d’unes relacions que ja fa molt de temps van caducar. Cartes d’amor dedicades a la mare, cartes escrites a vells amics i coneguts o cartes adreçades a persones d’indrets molt llunyans amb qui voler compartir curiositats i descobrir noves vides i nous mons més enllà d’allò que esdevenia quotidià. Tot això i molta més correspondència de textures diverses. Un inventari de gèneres però sobretot de necessitats, que descriuen amb paraules la vida passada i que ara permet ser recuperada i rellegida atentament, prenent una dimensió nova, potser més interessant que en el moment precís que van ser escrites. Aquest viatge personal a un passat familiar em va fer pensar en el temps on les cartes esdevenien un espai important de comunicació entre les persones. Ja no escric cartes, em vaig dir. De fet, ja no escrivim cartes.
És probable que no siguem conscients del significat que deixar d’escriure cartes ha tingut en les societats després de tants segles de relació epistolar entre les persones. L’alfabetització generalitzada i el cost, relativament baix, dels serveis de correus van representar, durant la primera meitat del segle XX, la gran esplendor de la comunicació epistolar. S’aprenia a escriure cartes aplicant un mètode i una correcció que es traspassava de pares a fills. Les cartes representaven un cert procés d’aprenentatge, de maduresa personal i en determinades situacions, un exercici d’introspecció personal on calia posar paraules precises o desbocades als sentiments i les emocions. Comunicació entre persones que demandava temps en la construcció i paciència en la recepció, a l’espera d’una resposta i dels seus efectes. Escriure una carta representava un trànsit lent, un exercici d’atenció, la dedicació efectiva d’un temps i també un temps d’espera.
Les cartes representaven un cert procés d’aprenentatge, de maduresa personal i en determinades situacions, un exercici d’introspecció personal on calia posar paraules precises o desbocades als sentiments i les emocions
Actualment, mantenim l’aparença d’unes bústies camuflades i pràcticament invisibles als carrers de les nostres ciutats. Mantenim també, les oficines de correus com espais de paqueteria i correspondència oficial, certificada i urgent. Mantenim les bústies als portals de les cases per on cada cop llisquen menys cartes i, en canvi, creixen els fulletons de propaganda amb ofertes comercials. Mantenim les aparences, certament, però hem esborrat de les nostres vides aquelles comunicacions cuinades a foc lent, saturats per una tecnologia que ens ha imposat el missatge ràpid, ras i curt. Fins i tot els missatges escrits han sent liquidats per emoticones o missatges de veu. Pensem que no ens podem permetre perdre el temps. La tecnologia ens ha simplificat i ens ha accelerat.
Mentre buido calaixos i armaris plens d’un temps passat, me n’adono del valor que tenen aquelles cartes sense valor aparent, desordenades, barrejades, inconnexes. Són petites històries escrites a mà que atrapen el temps, que contenen encara intacte la intenció de les persones que les van escriure i el neguit de qui en va ser el destinatari. Llegir-les és un viatge al passat i una concessió al meu present, perquè demanen d’un temps que potser no tinc, però que em vull permetre per resseguir velles històries familiars. Qui sap si serà la darrera oportunitat. Fa temps que no escric una carta. Potser ja va sent hora.
