Una raonable comprensió del present i d’allò que hi fem és bàsic per sortir-nos-en. L’escriptor valencià Joan Fuster remarcava allò de que “la política, o la fas o te la fan”. Però la política només funciona com a espai per presentar-nos, fer-nos càrrec del que vol l’altre, i trobar-hi una sortida; fet i debatut, per assolir acords. Segons John Banville, “les paraules són l’únic que manté a ratlla la foscor”. És raonable que “la guerra sigui un recurs polític extrem”, com defensa Von Clausewitz? Dominar i, fins i tot, anorrear un adversari, cosificar-lo com a enemic, és de debò fer política?
Diàleg, dia-logós –literalment el camí que fa la raó, com formalment mostren les obres de Plató–, és d’antuvi reconèixer l’altre i escoltar les seves raons. Però no pas com qui sent ploure, sinó fent-se’n càrrec. Segons Rorty, cal empatitzar amb les raons d’altri, veure’n el rerefons emocional i, al capdavall, entendre’l per entendre-s’hi. Diàleg i aiguabarreig de raons en l’espai públic és l’atot de la democràcia deliberativa que planteja Habermas.
És una proposta que, a grans trets, roman inqüestionada en filosofia política –una altra cosa és el grau de qualitat de cada democràcia real; en aquest sentit us recomano que feu una ullada a www.idea.int–. Diàleg, debat racional i consens menen a acords i legitimitat. La legitimitat fonamenta el respecte i l’estabilitat d’un statu quo social, i fa acceptar-ne la legalitat, com indiquen tant Weber com Rawls o Nozick.
Tot plegat ve a tomb de la denúncia i rebuig de maneres de fer sordes i impermeables al diàleg, a la raó, a la deliberació cooperativa i, en darrer terme, al compromís, a la democràcia i a la legitimitat. La guerra poc és un recurs polític. Quina convivència es pot esperar entre dominadors i dominats? La dominació enceta cercles viciosos de violència, s’autoreprodueix i va fent sense solució de continuïtat.
La unilateralitat és primitiva i incivilitzada, perquè va pel dret a les conclusions, irracionalment, sense escoltar –i sentir– les raons de l’altre.
