La veritat fereix, de vegades dolorosament; ho fa perquè no és mai un descobriment emocionalment neutre. Quan ens adonem que som lletjos, poc intel·ligents, pobres o amb un talent insuficient, tendim a pensar i a sentir que la vida és una merda. Quan descobrim la traïció d’un amic, la falsedat d’un discurs polític, la violència contra els infants, el lament inconsolable de la pèrdua d’un ésser estimat, la humiliació impune que infligeixen els poderosos i, en general, tota la façana amarga de la vida, durant un moment tots donaríem el que fos a canvi d’una mentida pietosa o d’una promesa de reparació impossible. Durant un instant, preferiríem saber que la veritat no existeix i que la realitat s’ajusta als nostres desitjos més esperançadors. En aquest llampec del temps en què qualsevol ment sensible voldria que el món fos reversible, abraçaríem una fake new confortant com un nen abraça la mare enmig de la por i la incomprensió. El problema, però, és transformar aquest impuls infantil en una actitud constant o permanent per avaluar tota mena de realitats decebedores.
La preferència de la mentida consoladora a la veritat incòmoda té molta més presència en les nostres vides del que imaginem. Quan donem per bons els rumors en funció de la passió que desperten en nosaltres, quan creiem que mereixem tot el que guanyem o quan pensem que no hem fet res que justifiqui la nostra dissort, quan imaginem una vida després de la mort plena de gaudis terrenals, quan aplaudim als campions olímpics pressuposant que realment són els més ràpids i forts, quan acceptem els miracles com a evidències i no com a proves de fe, quan rebutgem el pensament científic sense entendre el seu mètode, quan atorguem credibilitat als cants de sirena dels predicadors, quan deixem d’escoltar el plor d’un nen que viu molt lluny de la nostra bombolla de comoditat, quan ens diuen que ens estimen encara que sigui mentida, quan ens entestem a pensar que hem fet alguna cosa malament amb la parella que ens ha deixat d’estimar, quan preferim pensar que els animals no senten ni pateixen, quan confonem la cultura amb el poder i les majories amb la raó, quan no ens perdonem pels nostres errors i quan no sentim responsabilitat pels nostres desitjos, quan vivim sense alegria i morim sense por, quan anem a la guerra buscant redempció, quan imposem als altres els nostres somnis i els neguem els seus, quan prioritzem la mentida a la veritat, en totes aquestes accions estem valorant el nostre benestar i no la veritat. I ho fem cada dia pràcticament sense adonar-nos-en. Si no fos perquè necessitem certes veritats per sobreviure i per cooperar, molts de nosaltres seríem capaços de viure una vida completament falsa; alguns fins i tot ho intenten amb totes les forces.
Per això, cal entendre que el valor de la veritat no és exclusivament epistemològic. La veritat no és preferible a la mentida només perquè es correspon millor amb la realitat o perquè ens permet dur a terme amb més èxit les tasques quotidianes. La veritat té un component emocional i de sentit existencial que no hem de menystenir ni menysprear. Fins i tot la ment més lúcida necessita “assumir” la veritat més enllà de les seves propietats epistemològiques. Descobrir la veritat de les coses també és un acte ètic, d’honestedat intel·lectual, i de gaudi emocional i cognitiu. Hem d’estimar la veritat per poder-la acomodar en el nostre món interior i social. L’hem de voler sempre al costat de la felicitat per molt crua que ens resulti i per molt que ens faci patir. Al capdavall, el fi de tot ésser humà és la felicitat i no la veritat, com ja ens van dir els clàssics. No hi ha veritats insuportables, sinó ments i cors poc preparats per fer-se’n càrrec.
Ara bé, potser no podem esperar tant de la feblesa humana i hem d’admetre, com una veritat més, que tenim serioses limitacions per acceptar el que som i la realitat que ens envolta. No obstant això, sempre serà cert que una falsedat, per molt que insistim a creure-la i per molt feliços que ens faci, no serà mai una veritat.
