No és fàcil definir l’essència de l’acte d’escoltar. Molt sovint les activitats més aparentment prosaiques són les més difícils de delimitar conceptualment. Les exercim diàriament, però no pensem suficientment què és allò essencial que les caracteritza, ni el que les fa realment valuoses.
Escoltar és, en essència, copsar l’altre al dedins. És acollir la veu de l’altre sense dissoldre la seva identitat en els nostres esquemes conceptuals. En aquest sentit, escoltar és lluitar contra els propis esquemes, contra la forma mentis que intenta reduir l’altre a la categoria de concepte.
Escoltar l’altre és deixar que l’altre s’expressi, que sigui el que és i el que està cridat a ésser. És, en aquest sentit, un acte d’alliberament, de despossessió, però, a la vegada, d’anhel per l’altre, de desig de conèixer el seu secret. No hi ha escolta si no hi ha voluntat, eros, desig de l’altre; però tampoc no hi ha escolta, si aquest anhel es converteix en força possessiva que no deixa ser a l’altre ser el que és.
Copsar és entendre. Diem, per exemple, que algú ha copsat el sentit d’una paraula, la significació d’un acte. No consisteix, solament, en sentir una paraula, sinó en entendre quin missatge es comunica a través d’aquella paraula, el valor semàntic que té. Copsar és comprendre els implícits, el que no està dit en la paraula, però sí en la seva entonació; el que no queda registrat en el llenguatge verbal, però sí en el gest del qui parla.
Escoltar és copsar l’univers de l’altre en tota la seva complexitat. Tendim a forjar-nos una imatge massa petrificada de l’altre, massa estàtica i quieta que ens serveix per tipificar-lo i reduir-lo a la categoria d’objecte, però l’altre és, per definició, un univers, una constel·lació de significats i de sensibilitats que només a través d’un prolongat i tenaç acte d’escolta es va comprenent. Escoltar l’altre és refusar la imatge preestablerta de l’altre, és combatre els prejudicis i les precomprensions que tenim d’ell, és instal·lar-se en el dubte metòdic com a principi hermenèutic.
Parlar és, al mateix temps conèixer l’altre i donar-se a conèixer a l’altre. L’altre no és solament un conegut, és saludat. No és tan sols nomenat, és també invocat. Per dir-ho en termes gramaticals, l’altre no apareix en nominatiu, sinó en vocatiu. Parlar i escoltar són una sola cosa, no es succeeixen. En parlar s’institueix una relació d’igualtat i, consegüentment, es reconeix la justícia, la igualtat en dignitat entre els interlocutors.
L’altre és, en paraules d’Emmanuel Levinas (1906-1995), un rostre. El rostre, tal com l’entén el filòsof lituà, no és el conjunt format per un nas, un front, uns ulls i una boca…És tot això, certament, però adquireix la significació de rostre quan obre una nova dimensió de l’ésser. Tot mirant el rostre d’una persona, ens adonem que el seu ésser no està tancat en la seva forma i ofert en la mà; està obert, s’instal·la en profunditat i, en aquesta obertura, es presenta, d’alguna manera, personalment.
El rostre és un mode irreductible d’ésser, és allò de l’altre que no puc acabar de capir amb els meus propis conceptes, escapa al treball del concepte. Les coses són com són, no es presenten personalment, no tenen identitat. La cosa s’agafa, es disposa d’ella, es trasllada d’un lloc a l’altre. Les coses són éssers sense rostre. Però el rostre no és pot domesticar, ni emprar com un objecte. El rostre és aquella expressió de divinitat que hi ha en l’altre; és enigma, revelació; és el fonament de la seva dignitat.
Copsar el rostre de l’altre al dedins és acollirlo, és ésser hospitalari. Escoltar no és posseir, menys encara dominar. La possessió nega la independència de l’ésser sense destruir-lo. Com diu Emmanuel Levinas, veure un rostre és ja escoltar el ‘no mataràs’ i escoltar el ‘no mataràs’ és escoltar ‘justícia social’. El rostre parla sense dir res; més encara, el rostre crida. L’homicidi és possible perquè no s’escolta el rostre de l’altre. És possible quan encara no s’ha mirat l’altre cara a cara. La visió del rostre de l’altre no és una experiència, és una sortida de si, un contacte amb un altre ésser i no una simple sensació.
Escoltar és copsar el rostre de l’altre al dedins i, en fer això, escoltar es converteix en un acte de responsabilitat, d’autolimitació, de contenció, de respecte als límits de l’altre, a la seva integritat física i moral. En escoltar-lo, capto que no puc fer el que vulgui amb l’altre, que he de respectar-lo.
L’ésser violent no escolta, no copsa el rostre de l’altre. No surt de si mateix. Es limita a prendre i a posseir. La possessió nega l’existència de l’ésser independent. Escoltar és deslligar l’altre, deixar que viatgi pel nostre ésser, que pugui ésser al dedins de la nostra ànima. No és agafar-lo com un objecte, és deixar que peregrini a través de nosaltres.
Copsar el rostre de l’altre al dedins no vol dir fer-lo a la nostra mesura, tampoc no vol dir emmarcar-lo en la nostra visió. Significa deixar que l’altre sigui el que és dins del nostre ésser. Escoltar és ésser permeable a l’altre, esdevenir receptiu a les seves paraules, gestos i silencis, obrir, en el màxim grau, les porositats de la pell per tal de ser atent a la seva presència. Incorporar-lo al dedins del nostre ésser és no posar-li un morrió. En escoltar-lo, deixem que s’expressi, fins i tot, quan ens violenta allò que diu i que fa. Escoltar els qui ja sabem què diran o imaginem el què diran no exigeix gens de coratge, però copsar l’altre estrany al dedins, sense saber, de bell antuvi, com és l’altre, ni què vol, és, sens dubte una aventura ple de risc.
Escoltar no sempre és plaent. En ocasions és dolorós, sobretot quan l’altre esdevé un hoste inquietant que altera substantivament el nostre mode de pensar i de viure. Aleshores tendim a construir l’existència en forma d’amagatall i ens anem amagant cada cop més de l’altre que ens inquieta i ens emboliquem cada vegada més en aquest capgirament.
Quan aquest procés va creixent de to, es crea una nova situació que es torna dia a dia i d’amagatall en amagatall cada cop més crítica. A la fi, només escoltem el que ens interessa escoltar, els qui ja sabem què diran i, d’aquesta manera, el cercle del món s’estreny cada cop més, fins a esdevenir una capseta sense aire. L’altre inquietant ens sotragueja, trenca la cuirassa del nostre amagatall.
Cal deixar entrar l’altre al dedins. Però l’altre només se’l pot deixar entrar allà on un és realment, allà on viu, on un viu una vida veritable. Ningú no pot entrar en la nostra vida, si no li obrim la porta, però en obrir-li, el que és incert fa acte de presència i un món de possibles fecunditats comença a bategar.
L’acte d’escoltar consisteix en copsar l’altre al dedins, però, per això, cal combatre l’ànima dispersa i contradictòria que tenim. Escoltar l’altre és, com diu Martin Buber, captar el que és invisible en ell, el que de més profund i de més alt hi ha en la presència de l’altre. En escoltar-lo, el més profund de la seva ànima, la força divina del seu interior es vincula amb la nostra mateixa ànima i es fonen els elements disgregats els uns amb els altres; en resum: hi ha una unificació.
