Com anem? Cap a on anem? A la primera pregunta s’hi sol respondre amb un innocent bé, anar fent, anar tirant, qui dia passa any empeny, etc.; a la segona, en canvi, passat que ens demanin si anem a un lloc físic concret, fa pensar en el sentit de tot plegat, en el sentit que té allò que fem o pel valor que li donem.
El sentit que té allò que fem ens orienta a un món de valors objectius o, si més no, en valors molt consensuats, com els dels drets humans, la preservació del medi natural, la conservació del patrimoni cultural, o l’amistat com a concepte abstracte.
El valor que li donem fa de cadascú el centre de la valoració, perquè atorga sentit o valor a alguna cosa concreta, com les valoracions dels vincles amb les diverses amistats o -amb tot respecte- el valor que concedeixi al futbol, als cotxes o a les modes.
Des de criatures elaborem una visió del món, adquirim el llenguatge, els conceptes a què remeten les paraules, aprenem maneres de fer i de pensar, i acumulem conceptes i estereotips. La ment ho classifica tot en conjunts que engloben allò igual o molt semblant, de forma que tot membre d’un conjunt queda dins de l’estereotip mental corresponent.
Així, el concepte d’amistat es fa amb els exemples que en tenim, amb les vivències dels vincles altruistes amb algú altre, del desig de veure’ns, de comunicar-nos-hi i de compartir-hi experiències. L’amistat suposa l’acceptació sincera i empática d’altri, de la seva manera de ser i interessos, dels seus èxits i mancances. Si hi cerquem res material, posem per cas, diners, favors o influències, ja no és ben bé una amistat; ja se sap que amistat i interès, aigua i oli és, o que amistat per interès, no dura, perquè no ho és. La desaparició de l’interès és la mort de la raó de ser de la pretesa amistat.
Aristòtil, quan afirma que els humans som socials per naturalesa, veu en l’amistat quelcom proper a la virtut, que ens autogratifica i fa millors. L’amistat és el reconeixement positiu d’algú altre que només ens vol bé i, per això resulta beneficiosa. Per a Epicur, l’amistat i la saviesa fan la vida més plaent, i les emmarca en el cercle privilegiat d’amics del Jardí. El savi viu “ocult”, lluny del brogit social i del poder, menant una vida tranquilla, gaudint ascèticament de l’amistat que, com a plaer moderat i durador, s’oposa a una persecució neguitosa de plaers grollers, que pot acabar en dolor i repulsió.
L’efecte beneficiós de l’amistat i el distanciament psicològic del conflicte són ben vigents en els temps actuals, descrits pel sociològic Zygmunt Bauman com els de la societat líquida. La modernitat ha fet tous conceptes i valors amb què es representava l’existència humana i ens installa en la incertesa. La societat líquida suma un interrogant nou a la complexitat del món i a la difícil tasca de comprendre’l o de situar-s’hi, i prescindeix de si els valors són objectius o subjectius, o de totes dues classes: són líquids.
La liquidesa aboca a una incertitud endèmica, que condiciona i prefigura la nostra vida. Condemnats a ser lliures i a escollir sense pautes estables, com podem sortir-nos-en? Abans, els canvis socials i institucionals, passat el moment de crisi i canvi, cristallizaven en noves solideses i orientacions. Ara, la constant és l’absència de solideses; el vincle entre l’elecció individual i l’acció collectiva és líquid. L’amistat tova de la societat líquida no té un significat fix, precís o contrastable. En el camp educatiu, l’aprenentatge de coneixements -també caducables o inestables- deixa pas a l’aprendre a aprendre. En economia, la incertesa és desregulació, flexibilització, i liberalització de mercats.
El dia a dia tendeix a distreure’ns, a preocupar-nos i ocupar-nos amb ple de coses a fer. Mig marejats o esgotats, atabalats en l’anar fent diari, i desorientats, on queda el sentit de tot plegat, o el sentit que cadascú doni a la vida que viu? Allò urgent i imminent amaga l’important, per bé que un fet rellevant (el naixement d’un fill, la mort d’algú proper, una malaltia o accident, o un esdeveniment collectiu impactant) ens pot treure de la rutina atabalada i ens resitua davant d’abisme d’allò que és, o ens sembla, seriós de debò.
Així, a l’atabalament del dia a dia s’hi afegeix la liquidesa que patim com a individus. Els nostres objectius són líquids, inestables i ens deixen més sols que mai. Cadascú va fent amb petites fites a curt termini, i potser no aglutina un projecte vital. L’individu de la societat líquida es comporta, planifica accions, i calcula guanys i pèrdues, en condicions d’incertesa. Els itineraris de vida incerts i inestables fan individus líquids i adaptables, a punt del canvi davant de qualsevol indici, capaços de deixar sense embuts compromisos i lleialtats que destorbin l’exploració de noves oportunitats a l’abast. La comunitat líquida es descriu com una colla d’individus endèmicament nòmades i fragmentats, com gairebé turistes que canvien de lloc, de feina, d’amistats, de parella,… de valors?
Les experiències i les vivències ens fan, ens ensinistren i eduquen. Ara bé, més enllá de la descripció de com funciona la modernitat, com queda la responsabilitat en l’esfera individual? Quin lloc té en la modernitat líquida l’educació en valors? Quin sentit pot tenir educar, per exemple, en l’amistat tova?
Tanmateix, la recerca de la felicitat és perenne, a desgrat del que pugui ser o com s’entengui. I l’amistat, el vincle altruista, l’oferiment de suport, i l’acceptació benèvola dels altres, pot ser balsámica en temps d’incertesa. L’amistat comporta diàleg i empatia, que tan bé s’adiuen amb l’obtenció d’un xic de benestar tranquil; el dia-logos és el camí de la raó, i l’en-pathos, ens situa amb la sensibilitat/patiment dels altres.
