En la nostra tradició cultural, quan es té un fill, se li dona un nom. Però la reflexió sobre el que pot implicar no està buida de sentit. És una falta de respecte cap als seus orígens i, conseqüentment, a la seva pròpia identitat?
Tenir fills és un acte natural que es tenyeix d’innumerables aspectes culturals del context des del qual se significa. Triar el nom que portarà es pot assemblar a un ritual en tant que implica una cerca en el món simbòlic i reflecteix els desitjos, les identitats i les subtileses dels pares. El nom que es decideix es regala emocionalment carregat d’un sentit que es pot fer propi o rebutjar, però sempre tindrà una història, una raó de ser. Posar un nom és un acte íntim i lligat a la nostra tradició cultural. En altres cultures, el nom del nen ve donat, l’escull un tercer o no es proposa fins que la criatura comença a parlar. En alguns casos, també és cert que es fa de manera tan automàtica que no es reflexiona sobre l’acte en si mateix.
Amb els fills i filles adoptats no és diferent. Posar un nom, encara que en tingués un altre prèviament, no s’havia qüestionat mai fins que una notícia ens interpel·la: “Posar un nom nou a una persona que ja en té un implica una falta greu al seu passat, a la seva identitat. Fins i tot si es vol posar un nom que se sumi al que ja té, cal ser curosos i anomenar-la sempre pel primer”. Vet aquí la pregunta: és ètic posar un nou nom a un infant adoptat? Cal afegir-li un segon nom i assegurar que es farà servir el primer? És una mesura per mantenir un vincle amb el seu origen, amb el seu passat més immediat? Però, i si la persona que li va posar va ser la mateixa incapaç de fer-se’n càrrec? I si el nom té un significat considerat impropi o malsonant, s’hauria de mantenir igualment?
Fins fa pocs anys, els pares i mares podien no revelar als fills que eren adoptats. En el cas que hi hagués un origen ètnic o geogràfic diferent del dels pares, amb unes possibles característiques físiques que no permetessin dubtar-ho, els pares podien no proporcionar tots els detalls de l’adopció a banda del lloc de procedència. És a dir, si tenien alguna informació sobre els pares biològics, els motius de donar la criatura en adopció o manera de contactar amb família extensa, entre d’altres, podien tancar-la amb pany i clau. Però amb el temps es va fer evident que amagar qualsevol mena d’informació sobre els orígens dels fills podia tenir un impacte negatiu en el seu desenvolupament. Necessitaven saber, conèixer els perquès, sentir que els donaven suport en la cerca de respostes quan aquestes no eren evidents. Era factible que s’arribés a la possibilitat de voler viatjar, apropar-se a la terra que els va veure néixer, entendre les raons de la veu dels protagonistes. L’entorn familiar podia ser una presència protectora en el viatge cap al desenvolupament de la pròpia identitat.
Però, en aquest camí, el tema del nom no s’havia classificat com a central en un procés ple de matisos, perquè es considerava un acte més del canvi de nucli familiar. Si s’entén que el nen té dret a saber tot el que és important sobre els seus orígens, tindria lògica pensar que mantenir el nom forma part de cuidar la seva identitat. Aquesta decisió seria un gest de respecte cap a la família biològica, cap a la seva llengua materna o tradició cultural. Així, en fer-se gran, podria escollir fàcilment el que el fes sentir més còmode. Per contra, l’acte de canviar de nom es pot considerar una manera de mostrar la pertinença a una nova tradició cultural, a una nova societat que l’acull, més enllà de l’adopció familiar. S’assegura així que serà vist com un igual pels altres membres del grup.
Qualsevol de les dues opcions pot ser vàlida sempre que es respectin els drets de la infància i se’n cobreixin les necessitats durant l’adopció, l’educació i la criança.
