Les propostes dels partits sobre regeneració democràtica arriben tard i són insuficients per manca de legitimitat.
Era difícil d’imaginar tot just fa uns anys que quatre dècades després d’haver recuperat la democràcia existiria un consens tant ampli sobre la gravetat de la crisi en la qual aquesta s’ha instal·lat. Tots en som responsables, d’aquesta situació però és indubtable que els partits polítics i l’ús que aquests han fet de les regles del joc democràtic i, per tant, de les institucions, tenen un paper protagonista en aquest escenari de descrèdit.
La persistència d’actituds sovint massa preocupades per conservar quotes o espais de poder i massa poc per implementar uns valors i principis que permetessin la veritable transformació d’una realitat que reclama a crits corregir la inesperada regressió en termes d’igualtat i llibertat, ha situat els partits polítics en el punt de mira i ha conduït ràpidament a una progressiva desconnexió de la ciutadania.
Quin és el tractament a aplicar ara? I qui pot fer-ho? Podem fer-ho la ciutadania, que vam aprendre a viure en una democràcia representativa en la qual crèiem que el nostre rol, com a legitimadors del poder, passava per delegar i en tot cas protestar davant les eventuals decisions errònies? O han de fer-ho essencialment els partits que, per a una gran part de la ciutadania, han oblidat –o si més no han renunciat– a- les finalitats que els van portar a néixer, per esdevenir no guionistes sinó simplement actors en un guió escrit i decidit des de lògiques financeres i econòmiques globals que no deixen (prou) marge a l’alternativa?
El cert és que fa temps que els partits han incorporat en els seus discursos la necessitat d’afrontar el repte de regenerar la democràcia. Però per aconseguir passar del relat a la realitat, caldria que disposessin d’una legitimitat que avui és difícil d’entreveure. La legitimitat per fer propostes i convèncer.
La legitimitat pot provenir de moltes fonts: de la tradició, d’allò que has fet en el passat i que et pot permetre resultar creï-ble avui. O de la racionalitat, és a dir, de la congruència entre les finalitats preteses i els mitjans proposats. Pot sorgir també del carisma i de la capacitat de seducció, admiració i confiança; en definitiva, de la reputació. I finalment, la legitimitat pot ser el premi a la constatació del rendiment, és a dir, a la demostració que el resultat s’ha ajustat a les expectatives creades.
Cap d’aquestes quatre fonts semblen atorgar la legitimitat necessària als partits polítics per entomar el repte plantejat. En definitiva, ni han demostrat en el passat la voluntat d’implementar els canvis necessaris per evitar/corregir la crisi democràtica; ni han posat a disposició els mitjans necessaris per fer-ho possible; ni han convençut de la veritable voluntat de fer-ho –o assumir-ho amb la profunditat que caldria–; ni han assolit l’èxit en les expectatives de canvi generades.
Les propostes que han presentat fins ara, en conjunt, no tan sols arriben tard sinó que són insuficients. En paraules de Mario Benedetti: “Quan vam creure que teníem totes les respostes, van canviar totes les preguntes”. Per això només podem aspirar a trobar la solució si entenem que és cosa de tots. I de fet, la demanda d’apoderament de la societat és un fenomen que s’ha estès arreu i que sembla voler consolidar-se. És el pas de delegar –i protestar– a codecidir i controlar.
I això és possible especialment gràcies a les noves tecnologies, que han jugat un rol fonamental en la construcció d’una societat amb més possibilitats d’accedir a la informació, més organitzada en lògiques horitzontals i connectada en xarxa, més mobilitzada, més convençuda de la importància del “com” però també més exigent en el “què”, en els resultats. Reformar la democràcia representativa no és –només– cosa dels partits polítics. Creure el contrari seria amb tota probabilitat renunciar a les possibilitats d’èxit. Passa necessàriament per enfortir una cultura democràtica que s’ha demostrat massa feble per donar respostes a les noves preguntes. I això, és cosa de tots.
