La Cooperativa Obrint Portes és una entitat d’iniciativa social sense ànim de lucre que lluita pel dret a l’habitatge d’aquelles persones que no el tenen garantit. Mitjançant la rehabilitació d’habitatges en desús a través de la masoveria urbana, la cooperativa pretén fer créixer el nombre d’habitatges dignes i assequibles. Èric Morros Ariza n’és un dels socis fundadors.
Com neix Obrint Portes?
Obrint Portes està fundada per educadors socials que, veient la situació de l’habitatge, vam començar a pensar com es podria incentivar que hi accedissin persones que estan en risc d’exclusió. Parlem, lamentablement, de joves que no tenen aquesta possibilitat d’emancipar-se.
I a quina conclusió vau arribar?
Bé, vam descobrir la masoveria urbana, que, per a qui no ho conegui, és una alternativa d’accés a l’habitatge que consisteix a participar en les rehabilitacions d’un habitatge a canvi d’una carència de lloguer. D’aquesta manera, les dues peces encaixaven. Permet que molts joves accedeixin a un habitatge en ciutats on, precisament, és on n’hi ha més en desús.
I com uniu aquestes dues premisses?
Doncs, bàsicament, amb molt d’esforç. Venint del món social, coneixíem un gran nombre de persones que es podien beneficiar d’aquesta fórmula. El primer projecte neix gràcies a l’Ajuntament de Lleida, que ens va cedir un primer habitatge on vam poder fer una prova pilot. Quan la vam posar en una pràctica, vam comprovar que funcionava i que anava molt bé.
Amb quins col·lectius concrets treballeu ara mateix?
Principalment, amb joves i famílies en risc d’exclusió. Pel que fa als joves, Espanya és dels països que es troba gairebé a la cua de l’emancipació juvenil. Hi ha moltes dificultats. La pujada dels preus no ajuda que les persones que puguin tenir feines més o menys estables, en alguns casos, tinguin la capacitat de poder-se emancipar. Alhora, també treballem amb joves d’origen migrant, sobretot persones extutelades; és a dir que, després d’estar en un centre de menors, s’han hagut de buscar la vida de manera autònoma. I, per si no n’hi hagués prou, quan es posen a buscar el seu primer habitatge com a persones adultes, es troben amb la barrera del racisme més pura i dura, independentment que tinguin feines estables i ingressos. D’altra banda, també tenim el col·lectiu de les famílies que necessiten habitatges més grans, cosa que implica uns costos que no poden afrontar. Tanmateix, cal tenir en compte que Obrint Portes ha generat una metodologia que és aplicable per a qualsevol col·lectiu.
Al final treballeu per intentar cobrir uns drets bàsics i universals…
Sí, sobretot ara que l’habitatge s’està convertint en un luxe a còpia de fer-lo servir per especular. Hem hagut de ser les persones que estem al carrer les que decidim que s’han de començar a canviar les coses.
A quins municipis treballeu?
Sobretot a Lleida, que és on tenim la seu i on hem concentrat l’activitat més gran. Ara mateix tenim nou habitatges cedits, tant de propietat privada com de l’Administració. També hem fet rehabilitacions a Balaguer i Igualada, i la idea és poder anar expandint la cooperativa i el projecte allà on es necessiti.
Obriu portes i també obriu futurs. Quin és el mecanisme que heu desenvolupat, per a fer-ho possible?
Primer localitzem les persones interessades a accedir a un habitatge. I, després, l’immoble. Això no obstant, és important que estructuralment no tingui problemes importants que facin disparar el pressupost. Posteriorment, fem una anàlisi de les millores. Avui dia, ja tenim una brigada de treballadors i una cap d’obra que s’encarrega d’aquesta tasca. Cal comentar que totes les reformes segueixen la normativa i estan en mans de professionals, i que els usuaris també hi participen. Al final, la seva missió és rebre una formació i ser partícip del canvi de la seva futura llar.
