Una persona té una malaltia genètica incurable i hereditària: els germans i els fills, si en són portadors, la desenvoluparan. Però aquesta persona no vol revelar-ho ni als familiars ni a la feina.
Davant aquesta situació el metge té un dilema: Una persona té una malaltia genètica incurable i hereditària, els germans i els fills, si en són portadors, la desenvoluparan. Però aquesta persona no vol revelar-ho ni als familiars ni a la feina. Què ha de fer el metge? Respectar la decisió del pacient o ha d’informar la família? Tendim a pensar que la família té dret a la informació. Però també hi ha arguments per pensar el contrari.
L’important és decidir fins a on arriba el deure de confidencialitat del metge. El titular del dret a la informació és el pacient, no la família, perquè el pacient té dret a la intimitat. El dret a la intimitat se sustenta en el dret a veure respectada la pròpia autonomia i dignitat. Tant la llei d’autonomia del pacient de Catalunya (21/2000) com l’estatal (41/2002) recullen que el pacient té dret a ser informat, però no així la família, mentre el pacient no ho permeti explícitament o tàcita.
Amb tot, el deure de confidencialitat del metge té alguns límits. Un d’ells és l’afectació a terceres persones. La idea és que aquestes terceres persones tenen dret a la informació, perquè s’han de poder protegir. Però es pot objectar que, si els tercers no poden prendre mesures (com és el cas, ja que la malaltia no té tractament), aleshores no té sentit informar-los.
Un altre límit important és el fet que el pacient no sigui competent per decidir. La competència és canviant, de manera que s’ha d’avaluar sempre respecte d’una situació i una decisió concretes. En aquest cas, podem pensar que el pacient no té un estat psíquic adequat per decidir degut a l’impacte emocional del diagnòstic. Però abans de decidir pel malalt, cal veure si se li ha proposat de parlar amb la família en el mateix moment de comunicar-li el diagnòstic. Si és així, és recomanable deixar passar un temps, perquè assumeixi la situació, abans de decidir res.
I l’últim límit a destacar es dóna quan no dir-ho a la família o altres persones comporta un greu perjudici per al pacient. El fet que el pacient no pugui comptar amb el suport de la família ni gosi demanar al seu cap que li adapti la feina, dificulta que afronti la malaltia adequadament.
Per què, doncs, prefereix no dir res? Perquè té por que la família li faci el buit i que l’acomiadin de la feina. Potser també hi ha altres raons com, per exemple, no voler condemnar la seva família a anys de patiment al seu costat o voler evitar que els seus germans i fills tinguin el mateix dilema, el d’explicar o no a les seves parelles que poden tenir una malaltia incurable. Ara bé, la reacció de la família i del seu cap a la feina pot ser encara pitjor si no ho diu perquè, quan comenci a mostrar símptomes, poden considerar que està de mal humor o èbria. Així, què és més beneficiós pel pacient, que la família en tingui coneixement o que el metge mantingui la confidencialitat?
Una última qüestió a considerar és el dret de la família a saber (i a no saber). Es pot pensar que la família té dret a saber que el seu parent té una malaltia genètica i hereditària, perquè pot condicionar determinades decisions entre les quals la de tenir fills. Però també es pot pensar que potser hi ha familiars que prefereixen no saber-ho.
Fins aquí l’anàlisi del dilema. Què farà el metge, parlarà amb la família o no? És el vostre torn.
