La crua realitat de la crisi econòmica, política i social per la que transitem, així com el desprestigi de polítics, banquers o institucions… permet copsar en allò col·lectiu, aspectes que també a nivell individual es fan presents: fins a quin punt en l’expressió de la nostra vitalitat, estem empesos a creure, preservar o enfortir determinades conductes o actituds pensant només, en nosaltres mateixos.
A nivell individual, sovint construïm defenses entre el propi desig de realització, incert, enigmàtic i responsabilitzador, i l’adaptació al món de la realitat determinada per influències de l’ambient familiar i social.
Elaborem respostes que tolerades i acceptades a nivell conscient, suposen una certa renúncia a confrontar-se amb aquella crida més íntima, fent que puguem acabar trobant la manca de sentit i alhora, perduts en allò que sosté la pròpia actuació i conducta.
Diferents modalitats omplen i obturen el nostre saber no sabut més essencial, fent-nos caure en l’engany de nosaltres mateixos: traslladem realitzacions a un pla imaginari, a elements substitutius, expulsem de nosaltres allò que no volem veure i ho localitzem fora, reculem a posicions acomodatícies, neguem, evitem, minimitzem…Operacions del pensament que ens mantenen dins la pròpia bombolla i miratge, per intentar oblidar aquelles representacions més insuportables, procurant evitar la confrontació amb el compromís vers la pròpia realització personal.
Enganyar-se a un mateix no és sa
