Em dic José Antonio Urruticoechea Bengoechea però tothom em coneix com Josu Ternera, un nom que no m’agrada gens. Porto gairebé tota la vida a ETA: vaig néixer el 1950 i hi vaig entrar quan tenia disset anys; tretze anys després ja n’era un dels principals responsables. Des de llavors, hi he fet tots els papers de l’auca: des de cometre atemptats com a membre d’un comando a dirigent de la banda –he estat a la presó a França, també–. Quan semblava que el Pacte de Lizarra podria portar-nos al final del conflicte, el 1998, vaig incorporar-me com a parlamentari d’Euskal Herritarrok, la sucessora d’Herri Batasuna, al Parlament basc. Però les coses no van anar com esperàvem i el 2001 la justícia va tornar a perseguir-me. Va ser en aquell moment en el qual vaig decidir tornar a la clandestinitat amb un objectiu molt clar: ajudar a preparar la fi de la banda des de dins. Una mica més tard, l’Arnaldo Otegi va dir sobre tot això: “Algun dia se sabrà perquè se’n va anar Josu Ternera”. Gairebé ningú se’n recorda mai, d’aquesta frase. Doncs això: me’n vaig anar per acabar amb tot això, per tornar a situar la política al centre de l’acció de la banda. Més tard vaig ser a les negociacions de Suïssa i després a les de Noruega i, tot i que les coses no han anat com volíem, caminem cap al final de l’organització, que no de la lluita per aconseguir un Euskadi lliure i socialista. I no és gens fàcil, acabar una cosa així. Sé que molts pensen que sóc un monstre, però jo sé perquè he fet el que he fet i perquè. Espero que les futures generacions podran entendre una mica perquè la meva vida ha estat com ha estat.
En el cap de… Josu Ternera
