Claudette Colvin: un seient reservat a la història

Diuen que la història l’escriuen els vencedors. Però, com el mirall de la veritat, la història també està trencada en fragments petitíssims. Hi ha milions d’històries que han quedat al marge de la història oficial, eclipsades pels grans noms. Qui escriu la història d’aquells que mai hi han tingut un paper protagonista?

El 2 de març de 1955, Claudette Colvin, una noia de quinze anys de Montgomery, a Alabama, es va negar a cedir un seient d’autobús a un home blanc. Havia sortit de l’escola amb amics i van asseure’s a la part del darrere del vehicle, als llocs assignats a les persones negres. Quan el bus es va omplir, el conductor va demanar que les quatre noies d’una filera s’aixequessin i viatgessin dretes perquè s’hi pogués asseure una dona blanca sense haver de compartir filera amb noies negres. Colvin va dir que no.

Quan tenia quinze quinze anys, Colvin ja estava vinculada a l’Associació Nacional per a l’Avenç de les Persones de Color (NCAAA) i volia ser advocada de drets civils. Un dels primers contactes amb la història va ser de ben petita, a l’escola. Un dels inesperats avantatges de la segregació entre blancs i negres era que els infants afroamericans podien aprendre coses que era impossible que s’ensenyessin als blancs. Així és com va descobrir qui eren Harriet Tubman o Sojourner Truth, esclaves que van aconseguir la llibertat i van lluitar pels drets dels negres i les dones. A l’autobús, recorda que va tenir la sensació que Tubman i Truth, fent força una a cada espatlla, van impedir-li aixecar-se.

Expulsada de l’autobús, Colvin va ser la primera persona detinguda per rebel·lar-se contra la segregació als autobusos de Montgomery. El seu és un dels actes de desobediència més famosos de la història, tot i que la majoria el coneix amb una altra protagonista. Al cap de nou mesos, l’1 de desembre, Rosa Parks, de quaranta-dos anys, va fer el mateix.

Parks va passar a la història i Colvin va quedar com una senzilla nota al peu de pàgina. Poc després va quedar embarassada i el moviment pels drets civils van creure que no era el rostre més adequat per la campanya contra la segregació. Així i tot, el 1956 va ser una testimoni clau en el judici que va determinar que la separació racial als autobusos era inconstitucional.

Aquella noia de quinze anys de Montgomery és avui una àvia de vuitanta-dos. Ni ella ni Montgomery són els mateixos que el 1955. La capital d’Alabama té un alcalde negre. I el jutge que haurà de decidir sobre l’expedient de Colvin també és afroamericà. Però la taxa de mortalitat infantil és més del doble en negres que en blancs, a les presons dels Estats Units hi ha sis vegades més negres que blancs i, de mitjana, les famílies blanques són deu vegades més riques que les negres.

Ara, Colvin està a punt de marxar d’Alabama per anar-se’n a viure amb el seu fill i els seus nets a Texas. Abans, però, reclama que es destrueixi l’expedient de la seva detenció. “No ho faig per mi, tinc vuitanta-dos anys, però vull que els meus nets i els meus besnets sàpiguen que la seva àvia va alçar-se per una cosa molt important”, va dir el dia que, envoltada de fotògrafs, va anar al jutjat a fer la petició. La nota al peu de pàgina reivindica ocupar el seu lloc a la història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.