La fotografia del cos immòbil a la sorra del mar Mediterrani del nen Aylan Kurdi aquests dies ha donat la volta al món. Imatge esfereïdora que colpeix els cors més insensibles. La mort d’aquest infant és la imatge de l’horror que estan vivint milers de persones.
Ara és notícia perquè parlem de refugiats que surten de Síria per trobar un país on sentir-se acollits i poder viure en un mínim de condicions. Davant d’aquesta allau, Europa, el món, hi ha de donar resposta, com a éssers humans que ens sentim germans entre uns i altres vinguin d’on vinguin.
Algunes poblacions, per exemple Lampedusa, ja fa temps però que estan vivint aquesta arribada massiva de persones. També es trobem morts a les seves platges i entre ells també hi ha infants i famílies senceres. Lampedusa ha estat demanant ajuda a Europa i no ha rebut resposta, però la població ha acollit a les persones que arribaven, oferint allò que tenien.
Ara Europa se sent desbordada i demana als països que siguin acollidors amb aquests refugiats que arriben de Síria i, davant la fragilitat dels països, l’administració europea ha decidit enviar refugiats per quotes. Com a campanya d’emergència que és, els països, les ciutats, els pobles ja estan planificant i preparant la logística per quan aquests refugiats arribin a cada població. I els ciutadans s’han ofert per acollir-los a casa seva.
Però cal ser curós i rigorós ja que aquesta acollida no sabem per quant de temps serà. Pot ser de llarga durada. No sabem si vindran famílies senceres i amb quines mancances psicològiques. Cal preveure-ho perquè qui aculli ho ha de tenir clar i no defraudar a aquestes persones que ja han patit prou.
Davant aquesta situació, penso que en el nostre país ja fa temps que tenim persones que han vingut de diferents parts del món buscant un país on els aculli per poder viure una mica millor. Aquestes persones es trobem ja entre nosaltres. Alguns, sense papers, estan internats en els CIES, esperant la seva sort. Moltes d’aquestes persones són veïnes nostres i no sempre són ben rebudes.
Tinc la impressió que, en el fons, els individus ens movem senzillament per titulars, ja que a les nostres poblacions ja tenim gent vinguda d’altres països que tampoc tenen papers, que no tenen on viure ni res per menjar, que viuen en la solitud i que formen part del nostre dia a dia i, en canvi ens costa acceptar-los perquè són diferents. I ells també són germans nostres.
És un tema molt complex i difícil perquè afecta la nostra convivència , els nostres sentiments, la nostra manera de ser i de viure. Però cal ser coherent i no fer servir la doble moral segons ens convingui.
Si no fem res per canviar les situacions, la problemàtica del segle XXI en les nostres societats, haurem d’abordar el tema de la convivència, ja que encaixar diferents cultures, maneres de viure, creences, no serà gens fàcil. S’hauran d’invertir molts esforços, perquè ens agradi o no, les persones que venen a les nostres ciutats, arrelaran i es quedaran, formaran les seves famílies i viuran amb nosaltres. El gran repte de les nostres ciutats serà doncs crear les condicions per garantir la convivència.
Dolors Fernández és membre del consell editorial de Valors i de Justícia i Pau del Maresme
