En Mamadou Bah va néixer a la primavera, en un suburbi de Conakry, a la República de Guinea, una nit de lluna plena. La seva mare s’havia casat amb un home vint anys més gran que ella, però l’estimava amb tendresa i devoció. En Mamadou va conèixer de seguida la necessitat, l’únic àpat diari i l’afecte familiar dins de les quatre parets de l’apartament que compartien amb els cosins vinguts des de Labé, una ciutat al nord. Ell era el gran de tres germans i el seu sentit de la responsabilitat el va empènyer a estudiar en acadèmies de poca llum i de parets humides per procurar-se un futur.
Un matí, un professor de matemàtiques i panxa fins a les cuixes, li va repetir les paraules de Voltaire: “Els homes neixen lliures i iguals, però a partir de llavors deixen de ser-ho”. Aquest oracle escolar va canviar per sempre la seva adolescent percepció de la vida. I encara que, com la resta dels joves de la seva edat, la promesa de canviar la gana quotidiana per un salari a les mines a cel obert de bauxita va donar a llum la seva incipient ambició, a l’École Professionnelle de Géologie et des Mines va descobrir que 85 estudiants per promoció era un nombre massa desproporcionat per a les seves expectatives laborals a la minúscula indústria guineana de l’alumini. O, com deia en Mamadou, la minúscula indústria francesa de l’alumini a Guinea.
Però la decepció més gran i més llastimosa li va venir de part de la família de la Kesso, una jove malinké que va conèixer en un parc del centre de la ciutat. Com que en Mamadou, peul de soca-rel, s’havia atrevit a tacar l’honor d’una malinké, encara que fos amb el seu consentiment, els germans de la Kesso l’hi tenien jurada i l’esperaven a la rodalia del suburbi per matar-lo a traïció, en algun atzucac enfangat pels orins. Així que, un matí fred i amb boirina, va decidir seguir el record dels seus avantpassats peul, el poble nòmada més gran del món, i va pujar a un camió atrotinat amb rumb a Bamako, Mali, i a Europa.
“Els drets humans protegeixen només alguns éssers humans; a més es dilueixen com un terròs de sucre en situacions de desigualtat”
En Mamadou era home de poques paraules i somriure ampli. Per això, no va parlar mai gaire dels catorze mesos que va necessitar per travessar el Sàhara algerià o els nou mesos d’angoixada vida al Marroc. Quan algun curiós l’interrogava sobre els dos llargs anys del seu desert africà, en Mamadou s’encongia d’espatlles i somreia amb els ulls tristos encara colpejats pels records. I així tancava la qüestió.
Una nit de juny, va aconseguir travessar el mar en pastera, amb 45 germans més, fins a tocar alguna platja d’Almeria. Les seves tres primeres nits europees les va passar a la xafogor dels calabossos d’una comissaria. Les autoritats van renunciar a expulsar-lo de seguida per culpa d’aquesta estranya i arbitrària comoditat administrativa de no voler complir sempre la llei. Va ser més fàcil per a la policia fer-lo pujar a un autobús i enviar-lo a cegues fins a Barcelona. Allà, a peu de carrer, va trobar alguns àngels samaritans anomenats Maria, Anna, Ignasi o Miguel. Sense dir res, aquests i molts altres li van mostrar el que buscava des que va sortir de Conakry: una cosa com la que els més ancians anomenaven drets o, també, llocs on sentir-se segur i confortat. Va demanar asil, va viure en una comunitat de famílies, oberta i alegre encara que caòtica; va treballar per hores en una impremta, va aprendre a cuinar à la catalane i a parlar amb certa agilitat les noves llengües.
Un any després del desert i la pastera, en Mamadou pensava que la seva vida mereixia la pena.
Drets humans universals, però desiguals
Fa 75 anys, els drets humans van ser proclamats “universals” per a tota persona, és a dir, que estan “inclosos per defecte” en el fet de ser persona. De manera més formal, es diu que són universals perquè estan arrelats en la dignitat comuna a tot ésser humà, i arriben a tots i cadascun dels éssers humans. Els drets humans descansen en una condició essencial de dignitat que els dona sentit.
A la Declaració Universal del 1948, els drets humans es van fonamentar en una radical igualtat compartida: tots som humans. I, com lúcidament va ensenyar a en Mamadou el seu professor de matemàtiques, quan la desigualtat apareix, hi ha menyspreu de la dignitat i queda danyada la universalitat dels drets humans. Segurament, la desigualtat és la pedra de toc més escandalosa si volem continuar afirmant la universalitat dels drets humans.
La història del procés d’aprovació i d’entrada en vigor dels instruments fonamentals de drets humans de l’ONU pot ajudar a entendre millor per què les proclames de drets universals gairebé no van ser més que superficials.
El 10 de desembre del 1948, l’Assemblea de les Nacions Unides va adoptar la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), per només 48 vots favorables. L’esborrany es va elaborar sense que hi participessin la majoria dels pobles del món, en un moment en què començava la guerra freda, el període d’enfrontaments entre els estats del bloc comunista controlat per l’URSS i els estats occidentals, liderats pels EUA. A la votació del 10 de desembre, l’Aràbia Saudita, Bielorússia, Txecoslovàquia, Polònia, Sud-àfrica, Ucraïna, l’URSS i Iugoslàvia es van abstenir.
El tractat internacional que havia de convertir en norma jurídica la simple declaració ben aviat va resultar impossible que fos aprovat. El 1952, l’Assemblea General va decidir dividir el projecte en dos tractats independents que permetessin als blocs enfrontats prioritzar uns drets sobre els altres. Mentre els països occidentals posaven l’èmfasi en els drets civils i polítics i evitaven compromisos de relleu respecte dels drets socials, els països de l’Est defensaven la prioritat dels drets econòmics, socials i culturals, posposant compromisos en el compliment dels drets civils i polítics.
El 1966, divuit anys després de la DUDH, es van poder aprovar tots dos pactes internacionals: el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals. Però aquests dos pactes només van entrar en vigor deu anys més tard: el gener i el març del 1976, respectivament.
Així doncs, fins gairebé trenta anys després de la DUDH no hi va haver normes jurídiques internacionals en vigor que reconeguessin ni garantissin els drets humans. Fins a aquest punt va influir la guerra freda i va condicionar el resultat dels pactes: van ser fruit de la lluita pragmàtica i política de poders i influències en un món bipolar després de tres dècades de negociacions dures. Encara més, si s’observa la història dels drets humans en el període de postguerra, és fàcil concloure que les polítiques de drets humans han estat, en conjunt, al servei dels interessos econòmics i geopolítics dels estats capitalistes hegemònics. Tot plegat, força allunyat de la imatge humanista, optimista i gairebé bucòlica que tenen els drets humans entre l’opinió pública.
Els invisibilitzats i els oblidats
També hi ha una curiosa dinàmica interna en la generació dels drets humans: l’atenció sobre uns drets o altres és desigual. Cada generació ha intentat reconèixer els drets dels qui van ser invisibilitzats o oblidats en la generació anterior. Potser es tracta de mala consciència. En la primera generació de drets humans, van quedar fora de ser valorats jurídicament el treball i els esforços de qui protegeixen, cuiden, treballen, aprenen, eduquen. En la segona generació, van quedar fora les minories ètniques, de gènere, culturals, nacionals.
Els drets humans es defineixen així històricament per l’oblit voluntari d’aquelles persones que no van veure reconeguts els seus drets. Un exemple gràfic té a veure amb la Convenció sobre l’Estatut dels Refugiats, adoptada a Ginebra (Suïssa), el 28 de juliol del 1951.
Si rescatem d’internet o una enciclopèdia la foto de l’acte de signatura de la Convenció, podem apreciar que els signants són homes adults, de raça europea caucàsica, vestits uniformement. Cal fixar-s’hi uns segons per distingir la presència de dues dones que, una asseguda a taula i l’altra dempeus, en segon pla, contemplen el que passa.
El 1951, moltes de les persones refugiades al món eren europees, és cert. Però també és cert que els processos de descolonització a partir de la Segona Guerra Mundial també van provocar grans moviments de persones a l’Àsia i l’Àfrica, dels quals gairebé no es fa esment en la definició del dret d’asil. Així, la independència de l’Índia, el 1947, va provocar una crisi de desplaçaments entre els nous estats de l’Índia i del Pakistan, i entre les diferents regions sotmeses a disputes religioses i territorials, crisi que no se cita mai quan s’aprova, quatre anys més tard, la Convenció de Ginebra per als refugiats. Les qüestions de gènere o d’identitat sexual tampoc no eren rellevants el 1951 per merèixer la protecció de la Convenció.
La reparació de l’oblit en la història dels drets humans es fa de manera gradual, però sobretot parcial i incompleta. Seguint l’exemple del dret d’asil i refugi, només a partir del 1967 es va aixecar la restricció geogràfica de la Convenció i només als anys vuitanta es van introduir la identitat sexual i el gènere com a causes de protecció internacional.
I només entrat el segle XXI, la Convenció de la Unió Africana per a la protecció i l’assistència dels desplaçats interns a l’Àfrica, adoptada a Kampala (Uganda) el 22 d’octubre del 2009, reconeix que les persones “víctimes d’evacuacions forçades en casos de desastres naturals o produïts per l’ésser humà” mereixen l’estatut de protecció. En els treballs preparatoris de la Unió Africana es descobreix que la Convenció fa referència a aquests desplaçaments forçats, entre altres causes, per les conseqüències del canvi climàtic. Per primer cop es reconeix un grau de protecció que va més enllà de la persecució ètnica, religiosa, ideològica o política. Anar més enllà de les estretors sobre el refugi i l’asil de la Convenció de Ginebra del 1951: aquesta és l’enorme lliçó africana de Kampala per a tothom. No obstant això, encara queden en l’oblit molts altres drets humans.
El que sembla indiscutible és que la redistribució dels drets no és universal. Els drets humans no són pas universals. Els acadèmics del Dret Internacional Públic defensen que sí que ho són: el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP) i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC) han assolit i superat la xifra de 160 estats part i s’han convertit, per tant, en universals.
Els drets humans no són universals
En Mamadou clama que no és així. Els sofrents del món clamen que això és mentida. Primer, per una qüestió de fet: els drets humans no s’apliquen de manera universal. Si fos així, també s’haurien aplicat a la Guinea natal d’en Mamadou. Segon, per la seva conceptualització: els drets humans actuals, com a molt, són una “modalitat de localisme globalitzat”. Tal com han estat concebuts, els drets humans són un instrument perquè Occident es protegeixi de la resta del món i la conquisti econòmicament i extractivament. A més, es formulen en contra de “qualsevol concepció alternativa de la dignitat humana que estigui socialment acceptada” en una altra part diferent d’Occident.
Només cal posar un exemple dels drets humans com a “localisme europeu”: quan el març del 2022 la Unió Europea decideix desempolsar un instrument dissenyat el 2001 per a la guerra a Kosovo i que no s’havia activat mai fins aleshores, atorga d’un dia per l’altre un estatut de protecció internacional (asil) excepcional a totes les persones que fugen d’Ucraïna i es refugien a l’Europa Occidental. Síria, Eritrea, Afganistan, Iraq, Sudan del Sud… no havien merescut mai aquesta protecció. Les nacions europees han convertit suposats drets universals en drets selectius, drets arbitraris. Amb el que ha passat en el cas ucraïnès, Europa menysprea el patiment de les altres parts del món i els envia un missatge: “No sou subjectes de drets universals”.
De fet, plantejar-se la qüestió de la universalitat dels drets humans ja és una qüestió cultural occidental. Només el pensament occidental necessita confirmar o demostrar que els drets humans són universals. Cap altra cultura present al planeta sent aquesta irresistible tendència a reivindicar que el seu pensament és universal. Aquesta tendència, que és pueril i narcisista, es mostra no només respecte dels drets humans. Crida l’atenció que la literatura, la pintura, l’arquitectura, la música i, fins i tot, la ciència i l’economia occidentals siguin universals. Si busqueu models universals, trobeu-los a les obres de Shakespeare, Cervantes, Fidias, Miquel Àngel, Mozart, Newton, Galileu o Keynes. El cànon occidental no només s’ha imposat jurídicament a través dels drets humans.
Els drets humans moderns són conceptualment occidentals, però també són colonials, imperialistes culturals, i han forçat el malbaratament de l’experiència del món no occidental. Han estat “epistemicides”, com escriu Boaventura de Sousa Santos. Al món dels drets humans també hi és subjacent el món de la modernitat amb “estructura caníbal”, descrita per Achille Mbembe. Els drets humans s’apliquen a uns humans o no s’apliquen a altres de manera homicida.
Si, finalment, els drets humans no són universals, si simplement són un localisme occidental, quines conseqüències té aquesta afirmació? Doncs que els drets humans protegeixen només alguns éssers humans i no tots; que els drets humans es dilueixen com un terròs de sucre en situacions palmàries de desigualtat; que els drets humans agonitzen en la irrellevància quan es tracta de revertir les injustícies globals i globalitzades.
Les contradiccions
Als seus comentaris al concepte de ciutadania, com a pertinença a una determinada comunitat política estatal, el jurista Luigi Ferrajoli cita les contradiccions del primer dret internacional dels drets humans, l’anomenat ius gentium o ‘dret de gents’. Ja des del segle XVI, durant la conquesta castellana d’Amèrica, els drets “van ser proclamats com a iguals i universals en abstracte encara que eren concretament desiguals i asimètrics a la pràctica, perquè era inimaginable l’emigració dels indis cap a Occident, i servien per legitimar l’ocupació colonial i la guerra de conquesta […]. La situació avui s’ha invertit. La reciprocitat i la universalitat dels drets han estat negades. Els drets s’han convertit en drets de ciutadania, exclusius i privilegiats, a partir del moment en què es va tractar de prendre’ls de debò i de pagar-ne el cost”.
La paràbola inicial amb què he començat aquestes reflexions parla de la història d’un home que, en el fons, viatja llargament a través d’un desert a la recerca d’una cosa que no es diu, que es mostra, es reconeix, es construeix, es defensa: drets. En Mamadou intueix que els drets humans deuen ser en algun lloc, o més aviat són algun lloc, però que, per a ell, no eren totalment al seu país natal. Ell surt de la seva terra per trobar-los, per arribar-hi on ja són d’alguna manera. Però ni el seu camí no és solitari ni allà on troba alguna cosa semblant als anomenats drets aquests arriben sols o perfectes, com per art de màgia: hi ha moltes persones que són còmplices perquè la consecució d’una vida més digna per a en Mamadou es faci realitat. La d’en Mamadou és també una tasca col·lectiva i política. Per això mateix, també gradual, gradual, laboriosa sovint.
En Mamadou ens ensenya, en fi, que els drets humans reclamen l’existència d’obligacions generals, d’obligacions universals, o sigui de tots, no només de l’Estat o de les institucions. Aquest pot ser un principi per deixar de burlar-nos dels drets humans, per prendre’ns-els seriosament.
Josetxo Ordóñez Etxeberria és doctor en Dret, llicenciat en Filosofia, advocat de la Fundació Migra Studium i professor de Dret Internacional Privat a la UPF
