L’historiador es fixa en la figura del doctor Joaquim Barraquer per abordar els avantatges i els riscs de l’experiència.
Llegeixo al diari una entrevista amb el doctor Joaquim Barraquer i Moner, de 87 anys, representant actual d’una dinastia d’oftalmòlegs que des de fa dos segles té presència i dóna prestigi al panorama mèdic català. En efecte, els Barraquer formen part d’un reputat i reconegut grup de famílies de metges (com els Puigvert, Gil Vernet, Dexeus…) que han donat a conèixer el nom de la ciutat de Barcelona arreu del món.
A l’entrevista, el doctor Barraquer diu que “opera tres dies a la setmana” i insinua que no té pas cap ganes de jubilar-se i que vol anar perpetuant la seva obra i la dels seus predecessors a través de la Fundació que atén ciutadans del nostre país i també persones de països en vies de de-senvolupament, que d’una manera o altra quedarien cegues. I esperona a tothom perquè faci donació dels seus ulls al Banc de Tractaments de la Ceguesa.
Dos segles de treball continuat en una professió, en aquest cas, la mèdica. L’experiència per ells adquirida és el lògic resultat del lliurament a una causa, a l’estudi continuat, a la constància, al manteniment d’uns principis i d’una línia d’actuació. Mai el fruit d’una espontaneïtat poc mesurada ni de foguerades puntuals que tampoc porten enlloc.
L’experiència dóna resultats versemblants i assegura qualitat en un servei concret. Supera les limitacions de la teoria i augura el final reeixit d’una determinada operació. Convenç al més dubitatiu i deixa pòsit en el coneixement dels més observadors. És, en definitiva, el saber dels adults –carregat de pragmatisme– que s’adquireix per l’ús i que desqualifica les indeci-sions dels més escèptics o reticents.
Però l’apel·lació a l’experiència pot també obstaculitzar l’obertura de nous horitzons i hipotecar d’alguna manera l’inici de nous propòsits o convertir-se en rèmora per a qualsevol activitat innovadora. Aquest és el risc. Com sempre, la maduresa humana obliga a saber compaginar actituds i valors si vol realment avançar pels camins de progrés i de convivència. Això l’experiència també ens ho ensenya.
