El professor d’ètica repassa la història de la filosofia per explicar que no som éssers aïllats.
Els altres són condició de possibilitat de tothom. L’humà no neix, es fa. Ningú és una illa. No hi ha vida humana fent abstracció dels altres. Els dissortats cassos d’infants salvatgins dels nadons greument desatesos, mostren que ser-humà és-ser-amb-els-altres. Ningú sobreviu i esdevé humà sense els altres, perquè l’alteritat ens fa molt com som: en un altre temps, un altre lloc, amb algú altre, fórem distints. Tota persona és una màscara, uns rols de relació. El procés de socialització, l’adquisició del llenguatge, l’amistat, l’amor, la cultura, els valors, la representació de la realitat, etc., exigeixen l’alteritat.
L’ermità no s’entén sense un món que dóna sentit a l’oració i la reflexió. L’internauta patològic viu aïllat en un món virtual, però tanmateix de relació. Els altres són la supervivència, per això les víctimes d’un segrest s’identifiquen amb els botxins i el seu món, o la voluntat de testimoniar l’horror del camp de concentració era clau per mantenir-se dempeus en condicions extremes de despersonalització i deshumanització. Tothom sap com se’ns empetiteix la vida si perdem el nostre món de relacions.
La Filosofia ha incorporat al nostre jo ple de referències a l’alteritat, com la d’Aristòtil segons la qual l’ésser humà és un animal social per naturalesa, la de l’imperatiu categòric de Kant que avantposa la intenció -la bona voluntat- per sobre del resultat, i diu d’obrar de manera que el criteri d’actuació sigui elevable a norma d’aplicació universal, la concepció de la llibertat de John Stuart Mill (la llibertat de cadascú acaba on comença la dels altres; es defineix en relació a l’altre), la lògica dialèctica amb què Hegel descriu la realitat i el camí de la raó que n’esdevé part conscient, la inversió materialista que en fa Marx a l’entendre la història com a interacció mútua, o l’univers d’influències que postula la psicoanàlisi de Freud sobre la personalitat humana, etc.
Es pot complementar amb l’anàlisi de Heidegger que som en un món amb/junt l’altre, o la constatació de Sartre que l’infern són els altres. L’antropologia presenta la cultura que ens fa humans com a l’herència dels caràcters adquirits (quelcom no possible en el marc estrictament biològic). Aquí s’evidencia el vessant més positiu de l’alteritat com a valor afegit: col·laborar no suma el resultat dels distints esforços, sinó que el multiplica.
