La vida és un fenomen natural que, com tots els fenòmens naturals, no té gens d’importància moral ni estètica intrínseca; és a dir, la vida no té valor per si mateixa. Naturalment, si no té un valor propi, tampoc en té cap de les formes que pot contenir. Qualsevol organisme viu, sigui una ameba o un humà, no és res més que el resultat evolutiu d’una sèrie d’esdeveniments físics i químics fortuïts i adaptatius. Que aquesta evolució tingui una lògica interna, una explicació racional que pot copsar la ciència, no dota encara de valor els éssers vius, i molt menys de sentit.
Si atribuïm un valor i un sentit a la vida és perquè ens dona la gana, perquè, com que ho podem fer, ho fem, però també podríem no fer-ho. De fet, no sempre ho fem o ho hem fet. Donem valor a la natura perquè vivim amb ella i d’ella. Si no, de què? També donem valor a les persones perquè les necessitem, i a algunes les arribem a estimar. O les necessitem perquè les estimem. L’evolució té estratègies per unir els contraris en benefici mutu: se’n diu simbiosi. Sigui com sigui, si no estimem ni necessitem a algú, no sempre li donem un valor positiu. Per això existeixen les guerres, l’exclusió social o el canibalisme. Sí, fa temps ens menjaven els uns als altres, per gana o perquè només hi vèiem un tros de carn comestible. Es veu que els humans tenim gust de pollastre! Què passaria si el sabor de la nostra carn fos com el del caviar o el porc?
Em sap greu, no soc jusnaturalista. La realitat és massa imponent per ignorar-la. Això no vol dir que la vida no tingui importància o valor, sobretot la humana. El que passa és que, per tenir-ne, l’hi hem de posar nosaltres des de la nostra voluntat, com un acte afirmatiu. Fixem-nos que el jusnaturalisme sosté que la natura té un valor moral intrínsec, però això no garanteix que no matem o violem un nen; el puc matar o violar si ho decideixo, com veiem que passa cada dia a qualsevol de les guerres més properes o a les llars, esglésies i escoles del nostre voltant. Per cert, algunes d’aquestes guerres es fan en nom de valors jusnaturalistes (basats en un jusnaturalisme religiós) i les violacions sovint es cometen per llops amb pell de devot. Per tant, no és cap bajanada que el valor o la dignitat depengui sobretot de la voluntat, ja que aquesta és la que finalment tria què farem.
Tanmateix, una cosa és el que fem i una altra el que hauríem de fer. D’això últim en parla l’ètica. Doncs bé, el que dic és que l’ètica consisteix a fer el que ens rota i que estaria bé que ens rotés respectar la vida, sobretot la humana. Per què? En part perquè necessitem els altres per sobreviure i per ser feliços, en part perquè ens podem veure reflectits en qualsevol altre rostre humà, és a dir, per amor propi, i en part per por, com a fruit d’un pacte de no-agressió; però sobretot perquè ho podem fer. Els humans no estem tan determinats com els altres éssers vius. Som més lliures per elegir que qualsevol altra espècie, i la llibertat es manifesta sobretot negant-se a seguir la predisposició natural.
Quan em nego a matar l’enemic, a assassinar per menjar, a maltractar el feble, a obeir al mafiós, a abandonar l’inservible, estic exercint la meva llibertat amb més valor que si em deixés portar pels meus interessos més llaminers o naturals. Valor de valentia, de fortalesa davant l’egoisme, valor també estètic, per tenir una imatge de mi mateix que m’agradi prou, que m’agradi més fins i tot que el plaer de ser mera natura, de deixar-me endur pels instints i els afanys més bàsics. Es pot universalitzar aquesta voluntat? No ho crec. En ètica diem que els judicis morals contenen universabilitat, és a dir, que incorporen l’anhel o l’esperança que esdevinguin universals, però això no vol dir que ho siguin, d’universals. Com a molt, podem buscar la coherència lògica del judici moral, com va afirmar Kant, un dels pocs filòsofs que honestament no va buscar la universalitat de l’ètica ni en Déu ni en la natura.
El valor de la vida
