El professor Jordi Catalan, assegut en un pupitre lleugerament alçat per una tarima, intenta llegir un fragment important d’un text de l’assignatura Història Econòmica de Catalunya i Espanya. És una classe de primer curs de l’antiga llicenciatura en Economia, a la vella facultat del mateix nom de la Universitat de Barcelona. Molest, però sense arribar a enutjar-se, el professor comprova que, malgrat tractar-se d’una aula universitària plena d’estudiants que haurien d’estar interessats en la matèria, el guirigall és considerable. Amb solemnitat, però sense aixecar gaire el to de veu, deixa anar la frase: “Abans de fer qualsevol cosa, com deia Immanuel Kant, pregunteu-vos com aniria el món si tothom fes el mateix”.
No recordo amb precisió si aquella classe del professor Catalan va continuar amb un nivell de decibels acceptable, però la frase m’ha acompanyat des de llavors. Resulta aplicable a gairebé tots els àmbits de la vida, de la cosa més petita a la més gran, i revela una exigència amb un mateix, i una confiança en l’home, molt pròpia del pensament racionalista de la Il·lustració francesa.
En la política, la frase de Kant, nascut el 22 d’abril de 1724, per tant, ara fa tres-cents anys, és una recepta infal·lible contra el maniqueisme i la intolerància. Perquè, efectivament, com aniria el món si tots els nostres representants parlamentaris, sense excepció, fossin incapaços d’arribar a cap mena d’acord entre ells, i fessin de les diferències una barrera insalvable? No cal dir que, si tots els països fessin com Rússia o Israel i optessin per les armes com a via per afrontar els conflictes amb altres pobles, la destrucció global seria inevitable.
Qüestionat sobre el sentit últim de la Il·lustració, Kant va respondre que no és altra cosa que la sortida de la minoria d’edat de l’home. Una minoria d’edat que, deia, era voluntària. De nou, el recordatori de la responsabilitat individual de tots nosaltres per fer-nos ciutadans informats, llegits, reflexius, que en els temps actuals és el que ens pot protegir contra les falses notícies, els xarlatans, els rumors, les mentides i les proclames d’odi.
La segona vegada que vaig sentir a parlar de Kant va ser en un àmbit semblant i, alhora, molt diferent: la facultat de Filologia de la mateixa Universitat de Barcelona. Si en el primer cas era un Kant aplicat al camp de l’ètica, en el segon era en el de l’estètica. En el camp artístic, Kant neix i mor en el que s’anomena el període del classisme. És un període que abraça del Renaixement a la Il·lustració, i en què, com el seu nom indica, la referència absoluta són la Grècia i la Roma antigues. Es proclama un art que imiti l’Antiguitat, i que, per tant, obeeixi a un propòsit didàctic, educatiu, seguint les idees d’Horaci expressades en l’Ars Poetica. En el preromanticisme, pensadors com Kant canvien aquesta perspectiva, i aplanen el camí per a l’extraordinària revolució estètica romàntica. El canvi de perspectiva és el següent: l’art no ha d’obeir a un propòsit educatiu, sinó que ha de ser absolutament autònom, i es justifica i té valor per si mateix, per la seva vàlua estètica i el plaer desinteressat que provoca.
Sense aquest extraordinari canvi de perspectiva, els romàntics no haurien pogut introduir els paisatges esglaiadors de Turner o Friedrich en la pintura, o els castells medievals, les ruïnes i els encanteris en la novel·la gòtica. O més modernament, potser ara les pel·lícules de terror no inundarien les sales de cinema.
En definitiva, com va sentenciar Goethe: “Segur que Kant ha tingut influència en vostè, encara que no l’hagi llegit”.
