El control de l’aigua, bé escàs i font de vida, sempre ha estat un motiu de disputa al món. Només en aquest moment quatre punts calents del planeta estan relacionats amb aquest producte: Síria i l’Iraq estan enfrontats a Turquia pel control que Ankara fa del cabal de l’Èufrates; la construcció d’una presa a Etiòpia ha generat tensions militars entre aquest país, Egipte i Sudan; en mans dels tribunals internacionals es troba el conflicte de Xile i Bolívia sobre les aigües del Silala; i creixen les tensions entre l’Iran i l’Afganistan per la construcció presa al riu Harirud.
Els conflictes provocats per l’aigua no són excepcionals, però sí algunes formes trobades per solucionar-los, com és el cas del Tribunal de les Aigües de la Vega de València, una de les institucions més antigues de justícia existents a Europa. Aquest tribunal només té una única funció: solucionar els conflictes per l’aigua de reg que puguin sorgir entre els propietaris de les comunitats de regants de les sèquies que formen part de l’horta valenciana. El Tribunal de les Aigües es reuneix cada setmana, sempre els dijous, al costat dret de la Porta dels Apòstols de la catedral gòtica de València i a les dotze del migdia. Avui, en certa manera, s’ha convertit en una atracció turística més, però, aquest fet no li resta eficàcia i credibilitat, valors que expliquen la seva història. Encara que alguns historiadors apunten que podria haver estat en època romana, sí és ben segur que com a institució aquest Tribunal correspon als temps del Califat de Còrdova. Tres detalls remunten la seva antiguitat a la València àrab: el costum de reunir-se a la porta de la Catedral, que en aquell moment era la mesquita més gran de la ciutat; que es trobin en dijous, el dissabte segons el calendari religiós musulmà, i les dotze del migdia, hora que indica el canvi de dia per als mahometans.
Des d’aleshores i fins ara cap rei s’ha atrevit a acabar amb aquesta tradició que funciona i que soluciona qualsevol conflicte que sorgeix entre els regants. Unes bases estatutàries implementades per Jaume I també ajuden a minimitzar els conflictes. En primer lloc, tots els regants d’una sèquia són propietaris en comú de l’aigua de la seva dotació, però l’aigua es concedeix en proporció a la quantitat de terra que es posseeix. En segon lloc, l’aigua està unida a la terra, no es pot separar d’ella, qui ven la terra, ven al mateix temps l’aigua. I, finalment, si hi ha problemes d’escassetat existeix un sistema de distribució de les aigües perquè les primeres sèquies no deixin sense possibilitat de res a les darreres.
En un moment en què la justícia espanyola està desacreditada és important preguntar-se quins elements han permès la viabilitat d’aquest Tribunal des del segle X i fins a l’actualitat. Les raons són diverses. En aquest cas el Tribunal actua sobre el conjunt de les sèquies, no hi ha distincions. Els membres del Tribunal són escollits democràticament cada dos anys entre tots els membres dels regants, no són una autoritat imposada. Es tracta d’una justícia concreta i igualitària, totes les parts es trobes reunies en un mateix lloc i temps; basada en l’escolta, tot el judici és oral i en català; i ràpida i eficaç, els assumptes es resolen com a màxim en 21 dies. I finalment, els judicis no ocasionen cap despesa de tipus processal als implicats. Valors que el sistema judicial hauria de recuperar.
