El passat 20 de maig Vuanatu, un arxipèlag remot format per catorze illes enmig de l’oceà pacífic, va saludar el món a través del futbol. El país ja havia impressionat els amants d’aquest esport mesos abans, quan va aconseguir classificar-se pel mundial sub-20. Aquell dia, en tot cas, l’equip va debutar internacionalment amb una derrota ajustada contra Mèxic (3 a 2). El següents partits no van ser gaire millors per al modest combinat, que no va passar de la primera ronda de la competició. Amb tot, arribar a classificar-se per una esdeveniment d’aquest nivell ja havia sigut tot un mèrit. El cas de la modesta Vuanatu té precedents recents, com l’èpica Eurocopa d’Islàndia o l’esclat de l’atletisme jamaicà.
Casos com els d’aquests països es contraposen al model imperant en l’esport professional modern, on el talent es compra ja fet per grans fortunes que hi inverteixen com qui compra accions a la borsa. És a dir, per un costat l’esport professional fet a partir de béns adquirits a cop de transferència i, de l’altre, l’esforç de federacions esportives i clubs modestos per retenir les estrelles que s’han forjat en les seves instal·lacions.
El cas jamaicà és especialment interessant: el país té avui en els seus velocistes una font important de riquesa. Fa més de vint anys que el seu govern treballa amb els clubs d’atletisme perquè els seus corredors més talentosos rebin la millor formació i, si s’escau, ajudes econòmiques perquè no marxin al Regne Unit o als Estats Units (com passava de costum).
Des de Bob Marley ningú no havia fet sonar tant el nom del país com Asafa Powell, Yohan Blake o, sobretot, Usain Bolt. L’illa és avui una potència quasi hegemònica en les proves de velocitat i totes les seves estrelles s’han quedat al país. El seu talent, doncs, no només s’ha quedat sinó que segueix tributant-hi. Tot un exemple pels temps que corren.
