De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: La globalització
Data: 16 d’agost de 2012
Benvolgut Cinto,
Desitjo que hagis pogut descansar. Jo he tingut la sort de visitar Moçambic i compartir uns dies amb unes religioses vicentines, de Sant Vicent de Paül, que han creat un hospital per a malats de Sida, tuberculosi i lepra a Chokwe, un poblet a situat a 200 quilòmetres de la capital, Maputo. T’he de dir que he tornat impressionat de veure la feina que fan aquestes dones i com han estat capaces de crear un hospital de gran qualitat enmig de la sabana africana. Per dir-ho d’una altra manera han fet quelcom prodigiós enmig del no res, perquè en aquest país per no haver-hi no hi ha ni crisi econòmica. La única cosa que pot perdre la gent és la vida, perquè no tenen res. Ells no tenen por a les primes de risc, als mercats financers o qualsevol d’aquestes coses que llegim als nostres diaris. I enmig d’aquest no res, unes dones, amb esforç, treball abnegat i molta fe i estima, han estat capaces de crear un centre hospitalari que les nostres ciutats es barallarien per tenir. Quan hi ha interès per fer coses, la creativitat de la gent troba solucions a problemes que a priori semblen impossibles.
Allà estant, pensava sovint en aquest món que diem global, repartit de manera tant estranya. Recordava, mentre veia uns infants jugant a inflar uns globus, algunes idees que fa temps em bullen al cap. No tinc dubtes que entre tots hem inflat massa el globus terraqui. L’anomenada globalització no ha parat d’inflar el nostre món de propostes, il·lusions, somnis, benestar per a tothom… el preludi d’un nou paradís. I no eren propostes noves; quan jo estudiava Economia, economistes com Smith, Keynes, Marx, ja parlaven d’un futur d’oci i no sé de quantes coses més.
Inflar un globus és senzill. Cal només tenir un bona capacitat pulmonar i semblava que el Primer Món en tenia. I si en faltava, sempre hi havia el Tercer Món per fer possible un somni globalitzador. El problema estava en la distribució de l’aire per l’esfera del globus, ja que era molt irregular. En uns llocs hi havia molta pressió d’aire i en d’altres pràcticament no hi arribava. Però, cap problema; era una qüestió física i matemàtica, només necessitàvem una mica de temps perquè l’aire arribés a tothom i aconseguir el somni d’un món global.
Però vàrem oblidar allò tan elemental: quan hi ha més aire a l’interior del globus no el pots deixar anar; surt disparat en totes direccions fins que es desinfla del tot o s’atura la sortida d’aire i el globus recupera la seva estabilitat. Ja fa dies que penso que volem sense direcció i sense saber cap a on anem. He hagut de venir a l’Àfrica per adonar-me que ells es mouen poc, simplement perquè no tenien gaire aire per respirar. Però Cinto, també he vist que desmuntar el sistema que els economistes havien inventat i els polítics ens venien com a solució, no era massa complicat i que per més pedaços que posem, que es torni a desfer és més senzill del que sembla…
I és que estant amb aquella gent consta-tes de nou que la majoria de conflictes provenen de sobrevalorar les coses, les persones i els mateixos països. S’han magnificat tant les coses i sobretot les necessitats reals de les persones, que hem arribat a l’extrem de demanar el que ens és impropi i que no necessitàvem per a viure. Deformar la realitat fa impossible que una ciència econòmica o qualsevol altre ciència puguin afrontar els reptes dels humans. Després de veure la tasca d’aquestes dones, del que són capaces de fer amb creativitat i pocs recursos, confirmo que hem de ser més humils, i preocupar-nos dels éssers humans i de les seves reals necessitats. Si ens tornem a inflar per damunt del que realment som, el nostre món es tornarà boig del tot. Encara que ens costi, haurem de seguir desinflant una mica, per poder repartir millor l’aire per tot arreu. Els dels Primer Món haurem de preguntar a aquest països quines són les necessitats reals; nosaltres estem sobre dimensionats i hem perdut la lucidesa per llegir la realitat. Estic segur que aquelles dones poden aportar moltes solucions als economistes acadèmics, que tot i fer bons models de pissarra, són poc pràctics al costat dels hospitals que han creat aquestes religioses.
Una abraçada,
Jordi Cussó
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: La globalització
data: 26 d’agost de 2012
Benvolgut Jordi,
Veig que has aprofitat les vacances amb una experiència a Moçambic que t’ajuda a veure les societats europees amb una mirada nova, molt diferent de la que ens dibuixen els nostres mitjans, apressats novament, després de les vacances, per les urgències de la crisi. Sembla talment que durant les vacances dels polítics i dels periodistes els problemes s’evaporessin, o almenys quedessin temporalment en suspens. Potser hauríem d’allargar-les per gaudir d’aquesta sensació. Enganyosa expectativa, perquè els que pateixen les conseqüències de la crisi no les poden posar entre parèntesi.
Ben mirat, però, trobo que la teva experiència t’ajuda a relativitzar els nostres problemes i a preguntar-te per allò que és essencial, no en un àmbit transcendent sinó d’assistència a unes necessitats personals concretes, les de les persones malaltes en aquest hospital de Chokwe. T’he de dir que estic bastant d’acord amb les opinions que posen en qüestió determinades ajudes als països que per Paul Collier constitueixen “El club de la misèria”, els mil milions de persones que es troben presoneres, sense sortida, en una situació de pobresa absoluta, perquè sovint aquestes ajudes són mal administrades i tenen l’efecte pervers de contribuir a fossilitzar les circumstàncies del subdesenvolupament, com ara la manca de diversificació dels cultius i les exportacions. De totes maneres no es pot negar que les ajudes en serveis tècnics són molt positives perquè contribueixen a la inversió privada amb capacitat d’assistència personal directa i eficaç, i d’aquest fet en seria un molt bon exemple l’hospital de Chokwe.
Però deixem-nos de teories i anem a la teva carta. En la comparació amb els globus que inflen els nens moçambiquesos hi veig la constatació, que comparteixo, de l’escandalosa diferència entre les necessitats que senten les nostres societats del benestar i les societats africanes i del tercer món en general. Em refereixo, com tu, a les necessitats, no als recursos. Les necessitats bàsiques d’educació i sanitat requereixen els recursos bàsics per assistir-les, les necessitats excessives demanen recursos excessius. Hem esgotat la bufera inflant un globus de necessitats que està a punt d’explotar. Potser que paréssim de bufar i ens fixéssim en les modestes dimensions dels globus dels nens moçambiquesos, que amb menys aire donen un color diferent a l’atmosfera. El nostre globus vola ple de necessitats creades artificialment, i per això explotarà. El seu vola mig buit, amb poques necessitats i menys recursos, i per això no explotarà però s’anirà desinflant. De tots dos n’hauríem de fer un de sol, més equilibrat de necessitats i recursos, i segur que volaria i volaria fins a perdre’s de vista…
Però tornem a la realitat. Aquest excés d’aire comprimit del nostre globus és la nostra vida de consumidors. El consum que ens porta a la seqüència interminable del triar-usar-llançar-tornar a triar, i ens va inflant la falsa percepció que així exercitem la nostra llibertat i ens va colgant amb els residus que expulsem amb tanta bufera. La societat de consumidors, diu Bauman, no pot ser sinó una societat de l’excés i el malbaratament. El mecanisme del consum ha canviat el paradigma de tenir les coses ben aferrades pel temor que les coses durin més del desitjat. L’alè consumista no pretén trobar allò que desitja com assegurar-se que podrà canviar el que ja no vol. Amb paraules de l’escriptor polonès Mrozek: “Parada de mercat plena de disfresses i envoltada de multituds que busquen el seu jo… Es pot canviar de vestit tantes vegades com es vulgui; així doncs, la gent gaudeix d’unallibertat meravellosa. Continuem buscant el nostre jo real, ens ho passem la mar de bé- a condició que no trobem mai el jo real. Perquè, si el trobéssim, s’acabaria la festa”.
I en aquest context retorna el tema que ens ha centrat l’atenció de bona part de les últimes cartes, el de la llibertat individual i social. La bufera excessiva, comparada amb l’austeritat moçambiquesa, ens ha portat a obsessionar-nos per les necessitats que ens hem creat, a considerar que la llibertat consisteix només en triar el que volem, en adequar el nostre jo a aquestes necessitats. Si no es dóna aquesta adequació constant, sorgeix la frustració. Ja no és la barrera moral, ni l’imperatiu ètic que desperta la presència de l’Altre, els que defineixen l’exigència i els límits de la nostra llibertat, sinó aquesta tendència constant, a la recerca del propi jo. Ja no som responsables davant de l’altre, només som responsables de nosaltres mateixos i davant nosaltres mateixos. Els vincles socials són els grans perjudicats en aquesta vida de consumidors. Et deixo amb la percepció real que aquests vincles encara es viuen en el treball de les germanetes de Chokwe.
Una abraçada,
Cinto
