L’acceptació social del càstig ha anat variant al llarg dels segles. La reconfiguració de l’exercici de l’autoritat i el poder ha anat reavaluant contínuament la seva forma, cada cop més circumscrita a la garantia d’uns drets humans universalment reconeguts, tals com el dret a la integritat física i moral i la protecció davant la tortura.
Així i tot, el càstig continua sent habitual a Catalunya com a eina disciplinària, tant en l’esfera privada com en la pública, i la seva conveniència en àmbits com l’educació, la justícia i la seguretat pública suscita molts debats. De fet, el naixement i l’evolució del dret penal i la pena, així com un dels seus màxims exponents, la presó, ha estat un dels temes que més interès i discussions ha generat en els camps de la filosofia política, la criminologia o la sociologia. Aquesta atenció contrasta, però, amb el poc qüestionament que se n’ha fet des dels partits i la ciutadania. És freqüent que, davant d’un fet violent excepcional, s’adopti una voluntat venjativa i s’advoqui des d’una postura prou acrítica per accions de més control i repressió o per un enduriment de la via penal, l’anomenat punitivisme.
Com s’expressa el punitivisme en la seguretat i la justícia?
En primer lloc, és important assenyalar que no és el mateix defensar la punició d’un fet que mantenir una lògica punitivista. Mentre que la primera fa referència a la resposta penal ordinària o coercitiva formal per combatre la violència i la impunitat, el punitivisme és un sistema de creences i pràctiques on el càstig i el seu enduriment esdevé sempre el principal reclam i el mitjà únic i prioritari per a la resolució dels conflictes. El poder punitiu de l’Estat és el que representa la institucionalització de la punició. L’anomenat ius puniendi és la potestat estatal per castigar mitjançant els dos ordres repressius existents al nostre dret: el dret penal i el dret administratiu sancionador. Aquest poder punitiu té uns axiomes limitadors, com el “principi de proporcionalitat de la pena” i, en teoria, també ha d’actuar com a ultima ratio; és a dir, tan sols es pot aplicar per l’Estat com a darrer recurs, quan altres mecanismes han resultat ineficients. Tot i això, el càstig sovint s’imposa per conductes considerades poc cíviques o titllades de violentes per un marc ideològic conservador. Alhora, també compleix una funció simbòlica abans de ser aplicat: la producció d’una por dissuasòria. L’amenaça de càstig, i d’una conseqüència encara pitjor, és una de les tàctiques més esteses per tal de garantir l’ordre social.
D’una banda, la dissuasió es basa en la idea que l’advertència latent de conseqüències negatives pot mitigar la motivació per actuar. D’aquesta manera, la por no tan sols serviria per prevenir conductes delictives, sinó també per evitar comportaments dissidents i mantenir l’statu quo. D’altra banda, la por també juga un rol decisiu en la quotidianitat quan la possibilitat de ser víctima d’un delicte, encara que sigui mínima, condiciona la pròpia percepció de seguretat. Per tot plegat, és comú que s’instrumentalitzi la por des dels partits polítics, i es defensi com una solució miraculosa les anàlisis vagues i les mesures urgents per fer front a la violència o a mers conflictes de convivència, malgrat que això pugui implicar una retallada de garanties democràtiques i de drets i llibertats.
De manera paral·lela, l’actual flux d’informació facilita l’auge del populisme punitiu –la multiplicació de respostes socials a favor del càstig–, usant arguments estandarditzats mancats de reflexió. La difusió de qualsevol notícia la marca la immediatesa i la viralitat i la multiplicitat de veus legitimades, especialment a les xarxes socials, que passen a ser creadores d’opinió. Així, és freqüent que davant de qualsevol conflicte la ciutadania també reclami respostes contundents i visibles, com són una dotació policial més gran, més vigilància i un enduriment de les penes.
Per tal d’analitzar la conveniència social del càstig, ens hem de preguntar: què busquem amb el càstig? Quin objectiu té? Si la finalitat és neutralitzar l’esclat violent, pot tenir un efecte immediat. Però, si ampliem la mirada, cal tenir present que no hi ha cap dada que l’avali per si sol com a mesura eficient per transformar positivament els conflictes o reduir els índex de delinqüència a mitjà i llarg termini. Al cap i a la fi, el càstig es configura com una relació violenta per se. D’aquí sorgeix l’expressió que “dos mals (el crim i el càstig) no poden donar lloc a un bé”. Com que no se centra en la causa ni té en compte altres violències subjacents, sovint s’aplica a les persones que estan més discriminades socialment o que estan en una situació de més vulnerabilitat. Alhora, com que no busca la transformació positiva, la violència simplement canvia de forma, es desplaça de lloc o es repeteix en el temps.
El punitivisme resulta, per tant, un marc simplista i altament ineficaç per abordar la complexitat i multicausalitat de les violències, però és cert que alimenta un cercle viciós entre l’esfera política i personal: en absència d’altres models relacionals de referència, sovint reproduïm pulsions punitives, sentenciem amb rapidesa i convertim la set de venjança en el nostre horitzó d’acció, i l’abracem sense prudència ni mesura. Quan dediquem més esforç a buscar un desfogament immediat que a esbrinar com podem prevenir que certes conductes es repeteixin, estem contribuint a la perpetuació de la violència. Hem de ser conscients que, des d’un punt de vista individual, el càstig esperona el malestar, el ressentiment i el retraïment progressiu; des d’un punt de vista social, atia la inseguretat i la desconfiança i, en conseqüència, la ruptura de vincles i l’individualisme.
Quines alternatives es plantegen?
En l’àmbit de la seguretat, les alternatives que es plantegen es basen en la inversió en política social en detriment de la política punitiva. Això implica enfortir la prevenció de la violència atenent les seves causes i els contextos en què tenen lloc, i promoure la prevenció dels conflictes, és a dir, fomentar que les persones tinguin les aptituds necessàries per afrontar pacíficament un conflicte. Aquest marc antipunitivista també suposa l’obertura de processos de diàleg i participació amb la població, i la promoció de respostes coordinades a múltiples nivells —institucional, social i policial. S’ha demostrat que professionals no tradicionalment vinculats a la seguretat, com educadors de carrer o mediadors comunitaris, poden impulsar projectes amb un impacte evident en la millora de la qualitat de la convivència i la reducció de les violències.
En l’àmbit de la justícia, i en contraposició a la justícia retributiva, la promoció d’una òptica restaurativa se centra principalment a trobar la via més adequada i constructiva per reparar els danys causats per l’acció, i a restituir, en la mesura del possible, el benestar de totes les persones implicades. La justícia restaurativa promou la participació activa tant de la víctima com de l’acusat i, si s’escau, també de la comunitat. Té per finalitat l’impuls d’un abordatge integral de la violència, entesa com una violació de les relacions i els drets de les persones. Si bé no se sol parlar en termes de càstig, no eximeix d’obligacions i responsabilitats. En aquesta línia, a Catalunya s’ha aprovat aquest 2024 el Programa Marc de Justícia Restaurativa, i fa anys que es desenvolupen accions restauratives complementàries a la condemna, com la mediació penal, les entrevistes responsabilitzadores amb els victimaris i els cercles de diàleg, alhora que s’apliquen mecanismes menys aflictius que la privació de llibertat o les multes, com les Mesures Penals Alternatives (MPA) i les anomenades Mesures Alternatives a la Sanció Econòmica (MASE), que tenen una intencionalitat educativa expressa i manifesta, i busquen enfortir el vincle amb la comunitat a través del treball, la implicació cultural o la formació. Totes aquestes accions estan obtenint resultats molt positius en la reparació de les víctimes, la millora de la convivència i la disminució de la reincidència.
En tot cas, les pràctiques antipunitivistes posen en valor la interdependència i parteixen de la capacitat de les persones i les comunitats per actuar creativament i col·lectivament en la promoció d’una cultura de la pau enfront d’una del càstig. Si bé tots experimentem impulsos punitius, i són comprensibles i inclús inevitables en certs moments, no per això són lògiques a acceptar acríticament o de legitimar si el que busquem és no agreujar el conflicte o obtenir garanties de no repetició. El nostre sentit de la justícia i la nostra forma de buscar seguretat no poden ser l’excusa per deshumanitzar els altres, i per gaudir fent-ho, perquè llavors reproduïm patrons abusius. Ho hem de tenir clar: la violència sempre engendra més violència. Proposar mesures reactives i coercitives és la via més ràpida i fàcil, però no la més efectiva. L’ús del càstig com a imperatiu alimenta una alarma social permanent, i promou alhora la segregació, la desigualtat i la desvinculació, factors de risc en la comissió de conductes reprovables o delictives. Les respostes pausades i integrals són més lentes i molt més complexes, però són les úniques que asseguren resultats més transformadors.
