Aquesta legislatura vinent s’haurà de començar a aplicar el polèmic nou Pacte Migratori i d’Asil. S’ha fet un pacte més restrictiu, en el marc europeu d’una extrema dreta que va creixent.
Pulido i Carrión, en un llibre que es diu Atender… ¿a qué diversidad? diuen: “L’expressió diversitat designa una realitat de la natura, mentre que l’expressió diferència designa una realitat del pensament. Això no s’ha d’entendre com que el pensament no forma part de la natura, sinó que la realitat natural existeix independentment del pensament”.
Ser diversos és anterior a nosaltres, és independent de tots nosaltres. Diferenciar consisteix a percebre, reconèixer i anomenar la diversitat. La diferència és la representació mental de la diversitat. Diferenciar, adonar-se de la diversitat. Diferenciem en raça, gènere, cultura, edat, economia, llengua, origen, classe social, etc.
En la diversitat de la realitat hi ha la seva grandesa i alhora la seva bellesa. A Europa, ara trobem alguns grups que neguen aquesta evidència, però això sorgeix de visions o cosmovisions totalitàries que volen imposar un model únic a Europa i a la resta del món
Som diversos sobre una base d’igualtat fonamental, l’existència, i a més, aquesta igualtat ens vincula. Som iguals i diversos alhora. Iguals pel fet que a tots ens ha estat donat el do d’existir, que ningú no ho ha demanat ni ha pogut fer res per ser. Simplement, un dia comencem a ser, amb tot allò que existeix, perquè aquesta era la nostra possibilitat de ser. L’existència és un do rebut sense demanar-ho i que tots compartim. I aquest regal de l’existència és inseparable de la forma concreta que pren l’existència de cadascú.
No sabem apreciar la importància que té existir. Tots tenim aquesta mateixa radicalitat i igualtat a l’existència. Som dignes pel fet de ser. L’origen, la llengua, la raça, el país, la llengua, la nacionalitat, les classes socials, etc. són distincions que descriuen la realitat, però són en si mateixes insignificants. Ara bé, darrerament ens regim per una escala de valors canviada: valorem més l’origen, la família, la classe social, etc. que el mateix ésser. Quan el que és insignificant esdevé essencial, es generen les pors i les lleis restrictives.
Vivim en un món instal·lat en grans desigualtats i discriminacions, i les persones desenvolupen el seu ésser en funció d’aquelles desigualtats que s’han generat i es continuen generant en aquest món. Tot i que les desigualtats tenen un origen econòmic, són socials, i provoquen que hi hagi molta gent exclosa.
Mentre hi hagi injustícia social —és a dir, desequilibri en la distribució dels béns de la natura, i desordre—, es generarà conflicte, i sovint, violència. Mentre al món, i a Europa en concret, no es reconeguin els drets fonamentals de les persones, i es resolguin aquests grans desequilibris econòmics i socials, ens costarà molt construir una convivència en pau. Per més polítiques restrictives que establim, aquests greuges comparatius són generadors de ressentiments i de diferents formes de violència.
Els conflictes de desigualtat, com tots els conflictes, s’han de resoldre des de criteris compartits, sobre el que és intolerable (el que atempta contra els drets fonamentals) i el que és tolerable (les divergències que ho són sobre les formes de vida). Davant l’abisme immens que separa el Nord del Sud, el moment actual ens impel·leix a exercir amb força la crítica, i a cercar mecanismes per garantir uns mínims d’equitat a tot el planeta. Llibertat comporta drets, igualtat comporta equitat i fraternitat comporta solidaritat. I no podem, com hem fet fins ara, prioritzar-ne un obviant o menyspreant els altres. La democràcia europea requereix un equilibri de tots aquests valors i entre els drets i els deures. Tenim drets humans per aconseguir un món més just i humà. La desigualtat desmesurada no és cap dret, hauria de ser un deure per revertir el que ens impedeix assolir un món més equitatiu i fraternal.
