Recordo que fa temps algú em va fer arribar una vinyeta, que vaig col·locar en un racó del despatx al costat d’altres retalls satírics, amb la famosa escena de la pel·lícula Frankestein (1931) en la qual el monstre recull delicadament margarides per la dolça nena amb la qual conversa a la vora del riu. En l’escena, asseguda a l’herba i amb una flor a la mà, la nena alça la seva mirada innocent a Frankenstein i li diu: “Vaig creure que eres un monstre, però ets dolç i sensible”. I ell li respon: “És que estic en campanya electoral”.
Gairebé tots, durant anys, ens hem pres amb cert humor la desfilada en campanya de nens, petons, ocells, flors, promeses i mentides amb què els candidats intenten mostrar una cara amable amb la qual disfressar la nua lluita pel poder que caracteritza aquest període de la vida política. Un període d’exageració i mascarada, allunyat dels tediosos (i necessaris) procediments quotidians de treball parlamentari, durant el qual es teixeixen lleis, aliances, procediments i mesures que, a fi de comptes, són les que sí que tenen un impacte en el dia a dia de les persones. Admetem aquesta ficció teatral de campanya perquè en el fons es basa en un acte de fe: la fe en què els gestos es traduiran després en actes. No és una creença infundada: el teatre és un element constitutiu de la representació, inclosa la representació política. Però les formes teatrals, fins i tot les de la política, caduquen en societats de l’espectacle com les nostres, sotmeses a la dictadura de la novetat permanent. Així, des de fa un temps estem transitant des de la representació bucòlica d’opereta al teatre de la crueltat artaudiana sense ni adonar-nos-en. En el seu dia molts vam saludar amb un cert alleujament que es comencés a denunciar que l’emperador anava despullat i a reclamar l’anul·lació de la distància entre públic i actors de la política, un model d’escenificació que, com el en teatre d’Artaud, comportava la participació del públic en la representació, la seva irrupció en l’escena per formar part de la mateixa.
El lema “no ens representen” intentava posar damunt de la taula sentiments, legítims com a tals, d’ultratge i dignitat, així com la reclamació d’una resposta, d’una responsabilitat, als qui actuen en nom nostre. Però la línia que separa aquesta crítica saludable de la política d’un mer exercici de expressivitat és fina i ha acabat per dissoldre’s. El to de campanya ja no és amable, sinó cruel. Els amics del poble, la gent que suposadament treballava per portar els sentiments a primer pla per tal d’increpar una màquina administrativa considerada un monstre insensible, avui exhibeixen sense complexos el seu amor pel titular, per la formulació reduccionista i violenta, pel zasca, per la faula i per l’estereotip. Cridant que representen el sentir general, el sentit comú, s’inflamen les xarxes socials que nodreixen no només els egos sinó també la fam de paraules que expressin el que ens passa. Una política expressivista no és una política de l’expressió legítima sinó una que remou l’estranya olla en ebullició de les identitats i dels ressentiments, fins que es desbordi. Falta molta imaginació política o sobra molt mala intenció allà on a la noció de la política com a pura administració de l’existent no se li oposen contraarguments i alternatives, sinó que simplement s’administren reemplaçaments emocionals: sentiments, pressentiments, ressentiments o coses il·lusionants. Kant va parlar despectivament d’aquests personatges que es deien “els amics del poble… per perdició del poble mateix”. Res de bo s’està coent a l’olla dels aprenents de bruixot que intenten destrossar les institucions però alhora demanen suport per ocupar-les. Tots hem oblidat que no es tracta de protegir els ciutadans de la política sinó que es capacitin per a ella. Amb amics així, qui necessita enemics?
El poble no té amics
