Històries de pau

Sophie Scholl i la Rosa Blanca

Sophie Scholl (1921-1943) va ser una estudiant muniquesa que en els anys del nazisme i de la II Guerra Mundial va participar en un moviment de resistència contra el totalitarisme alemany.

La Rosa Blanca era un moviment universitari que a Munic va tenir una certa incidència, i que tenia com a objectiu remoure les consciències dels alemanys que havien caigut en la manipulació nazi, primer, i en la més fèrria dictadura hitleriana, després, i posteriorment no van saber aturar ni la tragèdia de la guerra, ni la brutalitat del genocidi de milions d’innocents arreu d’Europa.

Els germans Sophie i Hans Scholl, juntament amb altres activistes de la resistència, tots ells cristians i militants contra el nacionalsocialisme, l’abril de 1943 van redactar, imprimir i distribuir fulls en què s’animava als estudiants de la Universitat de Munich a fer resistència contra el nazisme, i a despertar Alemanya del malson hitlerià. Foren descoberts i detinguts juntament amb l’amic Christoph Probst, i després de llargs interrogatoris i d’un judici sense garanties, van ser tots tres condemnats a mort per guillotina, acusats d’alta traïció.

De l’execució només n’ha restat un testimoni, el del botxí: “En els molts anys mai havia vist ningú enfrontar-se als últims instants de la seva vida amb tanta serenitat com aquesta jove, d’ulls profunds, quasi adolescent…”. Es podria dir que aquella acció fou fatal per a ells i no modificà gens el curs de la guerra, però 75 anys després encara es recorda a Sophie Scholl. La universitat bàvara disposa d’una sala cèntrica dedicada al moviment de la Rosa Blanca i fins i tot s’ha filmat una pel·lícula molt encertada sobre el tema.

Scholl va intentar remoure la consciència dels alemanys, que semblaven impassibles davant els horrors de la guerra i el genocidi, i que deixaven en mans d’una terrible maquinària violenta i suïcida, els destins del país, del continent i de mig món.

Sense la voluntat i la valentia de joves com els germans Scholl, i altres participants de moviments com la Rosa Blanca, el món seria un indret molt més sinistre, on la violència i la injustícia haurien fet més niu que no pas els valors humans de la pau, la solidaritat, la capacitat de lluita i de coratge, i la defensa dels drets humans més fonamentals.

Xavier Garí de Barbarà és doctor en Història i professor de la UIC

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *