Avui dia si a algú se’l titlla de «tradicionalista» no se li està llençant una floreta. En canvi, si algú és definit com a «innovador» segurament li estan fent l’elogi més gran que podríem imaginar. Vivim en l’era de la innovació: tot el que no és nou sembla que no valgui per a res. La innovació és com la màgia del bruixot en la que la seva tribu hi creu cegament. I no deu ser bo que les nostres actuacions i decisions siguin regides per un pensament màgic i irracional. I una clau per racionalitzar la innovació, «la prova del cotó» perquè la innovació tingui sentit, és la tradició.
I és que podria semblar, d’entrada, que tradició i innovació són conceptes antagònics, però si ens hi fixem bé veurem que no podem entendre l’un sense l’altre.
Cal fer notar que no ho hem de confondre tradició amb tradicionalisme. El tradicionalisme pretén que les coses siguin com en el passat. I que ho siguin «perquè sí». I això ni és possible ni té cap sentit.
Del que parlo és de tradició. La tradició, per definició, és evolutiva: creació actual sobre l’experiència del passat. Pensament d’avui, aprenent i recollint els encerts i errors dels nostres avantpassats.
D’exemples del valor de la tradició n’hi ha molts. Ja que som a Nadal, voldria reivindicar la tradició del pessebre. El pessebre és una petita bona mostra de la complementarietat entre innovació i tradició. Si el pessebre segueix tenint «sentit» per als homes i dones d’avui és perquè és nou cada Nadal, és perquè hi podem crear alguna cosa de nou, que parli de nosaltres; però al mateix temps ens permet recuperar i fer present el valor del passat.
S’atribueix a Eugeni d’Ors aquesta frase: «Tot el que no és tradició, és plagi». Doncs això.
Albert Dresaire és assessor en TIC i gestió documental
