L'altra cara de la ciència

Per què tanta gent desconfia de la ciència?

laboratorioCorre un vídeo per You Tube en el que l’humorista John Oliver, presentador del Last Week Tonight de la cadena americana HBO, mostra la quantitat de notícies que comencen dient “un estudi revela…”, “ científics diuen…”, “la ciència descobreix…” i com, darrere aquestes paraules, la frase pot acabar de pràcticament qualsevol manera: beure un vas de vi equival a dues hores de gimnàs a la setmana, practicar sexe oral redueix el risc de càncer o matinar és dolent per a la salut. Denuncia com, paradoxalment, el prestigi que té la ciència fa que assistim, constantment, al seu desprestigi i banalització.

A l’altra cara de la moneda,les enquestes sobre percepció social de la ciència que es fan des del govern espanyol mostren que els científics són el segon col·lectiu que genera més confiança entre els espanyols. Malgrat tot, però, això no evita que cada vegada hi hagi més temes que generin controvèrsia científica i més arguments que desconfiïn del mètode científic: de les vacunes als transgènics, del canvi climàtic a l’ús de fàrmacs.

La societat científico-tècnica que hem heretat ens ha omplert de facilitats i comoditats. Tan cert com que també ens obliga a fer front a riscos i incerteses impensables fins fa poques generacions. La ciència ens fa creure coses que fugen del sentit comú: que la Terra es mou, que totes les espècies vives tenim un origen comú, o que el CO2, un gas que ni veiem ni notem ni sentim, és el responsable del clima del planeta.

Se’ns obliga a acceptar, per exemple, que es segur menjar aliments que contenen organismes genèticament modificats perquè els experts avisen que no hi ha evidència que no siguin segurs i que, per tant, no hi ha cap raó per creure que alterar gens en un laboratori sigui més perillós que alterar-los mitjançant creuaments tradicionals. Així doncs, potser no és tan estrany que tanta gent raonable desconfiï de la ciència, una disciplina que sovint s’allunya de la nostra intuïció primària mentre perd prestigi i guanya controvèrsies. Per què, doncs, confiar-hi, malgrat tot?

En aquest mon desconcertant en el que vivim, hem de decidir que creure i com actuar al respecte. I, en principi, justament per això hauria de servir la ciència. La ciència no és un conjunt de fets ni proclames, sinó un mètode per decidir si el que triem creure té una base en les lleis de la natura o no.

Molt probablement, però, cal una ciència millor. Una ciència que no demani fe cega. Davant tantes incerteses a les que ens enfronta el nostre món, de tantes preguntes sense resposta clara, part de la comunitat científica comença a percebre que, per recuperar el prestigi que s’ha anat perdent mica en mica des de finals del segle passat, cal una altra manera de fer ciència allunyada del mític Trust me, I’m a scientist. Perquè, de moment, sembla que no s’està arribant a l’acceptació de la ciència i la tecnologia per mitjà d’una bona comercialització de descobertes innovadores. – NÚRIA RADÓ.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *