Si passeges per París o per Londres, el record de la Segona Guerra Mundial és un record amable, agradable; de patiment, és clar, però sobretot de victòria, d’esperança, de “vam poder derrotar el monstre nosaltres sols”, encara que sigui mentida. I sobretot, en aquestes ciutats, no veiem pràcticament cap conseqüència física, material, d’aquella gran tragèdia: ni rastre dels bombardejos a la capital britànica ni de les batalles que hi van haver també (tot i que fugaçment) a la francesa.
Molt diferent és la percepció que es té d’això mateix passejant per Berlín, la capital alemanya. El pes de la història, del patiment sofert i alhora del patiment ocasionat és espectacular, permanent, com si fos ahir. Cert és que, com que la història del segle XX i de les dues guerres mundials en aquest país s’allarga fins el 1989 amb la caiguda del mur -que és al cap i a la fi una cosa molt recent-, la sensació de presència constant dels fets històrics del segle passat hi és permanent. I amb voluntat de persistència, que no tindria perquè coincidir, sabent com sabem que molts pobles intenten girar pàgina tan bon punt els és possible.
Potser en un altre lloc haurien derruït l’església del kàiser Wilhelm bombardejada pels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, n’haurien fet una altra al costat i s’ha acabat. Doncs aquí no, es va mantenir la vella amb la punta de l’edifici segada per les bombes i es va edificar al costat un edifici de nova planta. En un altre lloc, potser, per oblidar tota la tètrica història del mur, un cop caigut aquest haurien corregut a demolir-lo del tot. I no: hi ha almenys dos trams on es manté l’edificació tal qual era, com a vestigi de la història, com a record, com a ensenyament. Potser en un altre lloc amagarien el cap sota l’ala i deixarien a l’oblit els que van intentar creuar el mur i van ser tirotejats i anàlogament els grans grups humans perseguits i assassinats per Hitler (jueus, gitanos, homosexuals…) durant la Segona Guerra Mundial. Doncs aquí no: et topes al parc de davant del Reichstag amb una exposició de fotografies amb un representant de cadascuna d’aquestes comunitats. O el mateix Reichstag, el Parlament alemany, del qual se’n va reconstruir només la part de la cúpula, la que havia quedat derruïda arran de l’incendi provocat pels nazis el 1933; una reconstrucció que, de nou, es va fer de manera que es veiés el que era antic i el que era nou, per tal de subratllar els horrors del passat.
Sembla que els alemanys tenen plenament assumida la necessitat d’aquest recordatori constant del seu passat, de les seves maldats, com una forma de què no es repeteixin (tots tampoc, perquè la formació d’ultradreta AfD ara mateix se situa segona a les enquestes, frec a frec amb els socialdemòcrates). Però en tot cas molt majoritàriament no sembla que hi hagi un desig de passar pàgina, de treure’s de sobre la història… sinó que sembla que aquesta permanent remembrança els funciona bé, com a antídot per a les següents generacions. De fet, la mostra de què els sembla bé és que tot allò que remet a la història ha acabat convertit també en producte de merchandisng, reivindicat per totes les botigues de souvenirs de la capital, a banda de les samarretes inofensives dedicades als icònics semàfors de la ciutat.
Potser són, doncs, els francesos i els britànics, els que s’equivoquen, havent-se quedat només amb el llegat triomfalista d’aquella guerra. No ho sé. Ara bé, el que sí que em sembla evident és que arribarà un dia que els alemanys hauran de poder fer una passa endavant i començar a viure sense aquest enorme pes del passat, a risc de no ser capaços llavors de saber combatre l’extrema dreta amb la consciència adequada. Tot i que m’aventuro a dir que les raons de llavors i d’ara, més enllà de l’odi genèric “al diferent”, no coincideixen tampoc del tot.
