Alguna vegada m’he i m’han preguntat què és el que m’impulsa a fer de portant d’un pas a la Setmana Santa de Mataró. Recordo quan vaig decidir passar de ser un entusiasta admirador a membre actiu, a confrare, portant o costalero. Em costa més, però, explicar quins van ser els motius que em van portar a fer-ho.
Crec que la dificultat en explicar-ho radica en què són motius que neixen del cor, i per tant, gens racionals. Motius que tenen molt a veure amb la meva fe, amb les sensacions i els sentiments, amb el que vaig viure a casa dels meus pares d’infant i amb què sense saber ben bé el perquè m’emocionen el toc de les bandes i l’olor de la cera que crema. Així doncs els motius tenen poc a veure amb la raó però sens dubte són profunds i molt arrelats en mí mateix.
Si haig d’establir una prioritat en les causes que m’arrosseguen a fer de portant cada Setmana Santa, crec que el primer de tots és la creença en la paraula de Déu. No crec que sigui possible dur a terme les diferents estacions sense creure en tot el que representa la Mare de Déu o el Crist que portem; en segon lloc tinc la necessitat de manifestar aquesta creença i transmetre-la, d’apropar-la i compartir-la amb els altres, tot i que haig d’aclarir que lluny de qualsevol afany exhibicionista. Hi ha també un fort component de solidaritat i companyerisme amb la resta de portants i membres de la confraria, res és possible individualment, és impossible portar un pas que ultrapassa els dos mil quilos, és impossible guarnir-lo, és impossible caminar tots a la vegada sense la banda, però tot això és possible sumant els esforços de tots els germans confrares. I potser i per últim queden aquelles raons més difícils d’explicitar; no puc explicar perquè ploro i m’abraço amb els meus companys en arribar a la Plaça de la Peixateria tot havent pujat les Escaletes corrents amb el pas del Nostre Pare Captiu el Diumenge de Rams després del Prendiment, però el cert és que una molla interna fa que ho fem.
No sabria explicar-los què em fa posar la pell de gallina en sentir una saeta cantada durant el recorregut de la Processó General de Divendres Sant, igual que no sé d’on surten les forces -però segur que més del cor que dels músculs dels braços i de les cames- per poder aixecar el pas a l’aire en sentir l’ordre del nostre capatàs “Al cel la imatge!”, quan processionem el pas de la Mare de Déu dels Dolors el Divendres Sant. Tampoc no sóc capaç d’explicar el nus que se’t fa a la gola quan realitzem un encuentro entre la Mare i el seu fill quedant els dos passos a centímetres, sentint l’alè dels companys portants de l’altre Pas.
Aquests són els meus motius per a forma part d’una Germandat, molt personals i que poc tenen a veure amb alguna penitència o promesa feta, lluny de qualsevol exhibicionisme. La veritat és que quan processiones no veus els que t’envolten; entre l’esforç físic i el recolliment intern amb prou feines pots atendre les ordres del capatàs.
Són motius senzills i a la vegada molt diversos, igual que ho són les diferents maneres de viure les Processons de Setmana Santa, que van del barroquisme i l’exageració de les Sevillanes al recolliment i el silenci de les castellanes a la singularitat de la Mataronina, que n’és una mena de síntesi.
