Avui tothom considera evident que una de les principals finalitats de l’escola és fomentar el pensament crític dels alumnes. La convicció està tan estesa que, de fet, el pensament crític ha acabat colonitzant la completa idea d’educació. Tendim a pensar que és l’únic pensament digne d’aquest nom. Ara bé, si observem els nostres comportaments, aviat ens adonarem que de manera espontània tendim a considerar crític el pensament aliè que coincideix amb el nostre, mentre que ràpidament qualifiquem pejorativament els pensaments que es troben a les antípodes de les nostres conviccions. I això ho fem molt poc críticament, posant de manifest que molt sovint no tenim prou valentia per sotmetre les nostres conviccions al rigor de la lògica que aquestes mateixes conviccions proclamen.
Que quedi clar que no estic defensant l’aplicació indiscriminada del pensament crític a tots els nostres actes. Al meu parer, per damunt del pensament crític es troba la virtut de la prudència. Si ens haguessin d’aturar a cada pas per a donar-nos raons lògiques totalment convincents dels nostres actes, acabaríem immobilitzats! I la urgència de l’acció no és cap conclusió d’un sil•logisme, sinó un imperatiu de la vida.
És una manifestació de salut moral mantenir la confiança en les persones que ens estimen i fer coses per elles per la única raó de què les estimen, encara que no disposem de molts arguments lògics per argumentar la nostra estima. El mateix podem dir de la capacitat de perdó o de la voluntat de mantenir la fidelitat a la paraula donada. Estem segurs que aquestes virtuts són inferiors en valor al pensament crític? Potser el món humà no sigui tant una cosa com una resposta a la nostra mirada. Vull dir que, potser, una mirada d’estima al món troba davant seu una realitat diferent a la que hi troba una mirada de rebuig o decepció. Si això fos cert, llavors el que podríem anomenar l’art de mirar al món tampoc es deixaria reduir a arguments lògics.
Imaginem-nos la situació següent: el nostre fill acaba d’arribar a casa. Sabem que ha tingut un dia esgotador. Només entrar es desploma sobre el sofà amb un sospir d’alleujament. Potser, en aquestes circumstàncies, és convenient dir-li: “Certament, estàs molt cansat, però has de recollir la teva motxilla” o “has de parar taula”. A ben segur que ens agradaria molt que fes el sobreesforç que li acabem de demanar perquè, encara que potser no compren perfectament les raons de la nostra petició, sap que la seva obediència és una mostra d’amor a la família. ¿I si actués així, no ens estaria donant una prova de què el compromís, l’acceptació i la confiança no són valors inferiors al pensament crític?
El pensament crític
