Antoine Leiris va perdre la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, el 13 de novembre del 2015, assassinada a la sala de concerts Bataclan de París en mans de membres d’Estat Islàmic. Els dies posteriors es van sentir moltes paraules de condemna, però sí unes van arribar al cor dels ciutadans i van fer esgarrifar la pell de milions de persones de tot el món van ser les escrites per aquest pare i vidu, que després de veure el cos de la seva dona, va decidir redactar una carta dirigida als assassins. Un text sincer, espontani i ple de dignitat que ràpidament es va convertir en viral a través de les xarxes socials.
“Divendres a la nit va llevar la vida a un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no tindreu el meu odi. No sé d’on sou ni vull saber-ho, sou ànimes mortes. (…) No us faré el regal d’odiar-vos. Respondre a l’odi amb la còlera suposaria cedir a la mateixa ignorància que us ha convertit en el que sou. (…) Només som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, ja no tinc més temps que dedicar-vos, he reunir-me amb Melvil, que comença a despertar de la migdiada. Tot just té 17 mesos, es prendrà el berenar, després jugarem com tots els dies, i al llarg de tota la seva vida aquest nen us farà l’afront de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc tindreu seu odi”
Un any després de l’atemptat aquest text s’ha convertit amb un llibre que porta com a títol la frase més colpidora del relat: No aconsegureu el meu odi (Edicions 62). En ell Antoine Leiris, que just abans dels fets havia deixat temporalment la seva feina de periodista cultural per dedicar-se a la família, explica com va viure els dies posteriors als atemptats de París, que van provocar 130 morts i van commocionar tot el país i Europa, i com va ser tornar a la normalitat sense la presència d’Hélène.
Segons explica l’autor, va rebre centenars de missatges de suport arribats de tot el món, alguns amb idiomes completament desconeguts; regals pel petit Melvil, invitacions, tapers plens de menjars casolà i, fins i tot, xecs bancaris, que mai va arribar a ingressar. Ell, però, només escoltava amb el seu fill les mateixes cançons que abans escoltaven tots tres i intentava fer-lo riure. En definitiva, ha intentat recuperar la quotidianitat, sense oblidar i sense ressentiments.
Malgrat assegura que darrera aquest llibre no s’amaga cap lliçó moral sobre com enfrontar-se al terrorisme, sí demana usar més el cap i no l’estomac. “Tenim el deure de lluitar contra aquests instints amb la intel·ligència, amb la reflexió, amb la raó. Tinc la impressió que la reflexió ja no és sexy, que preferim dues persones que s’embranquen a dues persones que reflexionen juntes per anar més lluny. És un esforç però ens permet viure una vida més serena “, ha declarat en una entrevista al diari El Mundo.- REDACCIÓ.
