Ha mort Gorbatxov, un home de coratge polític. Amb ell acaba un tipus de lideratge internacional que ha donat el tomb a tota una geopolítica mundial d’enfrontraments autodestructius.
Mai abans la humanitat ha estat més a prop de la seva extinció i, en canvi, sota el seu mandat mai abans s’havia produït un procés tan gran de desarmament. La seva arribada al govern soviètic va generar una sacsejada exponencial que va canviar, per sempre, el passat i el futur de Rússia, d’Europa i del món. La seva entesa amb Reagan, Thatcher i Kohl va ser la d’un gran estadista i va permetre superar una absurda divisió de Berlín, que separava en dos un mateix país germànic i que mantenia partit en dos Europa i el món. Una separació tan granítica, tan bèl·lica i militaritzada, enfrontada per dos sistemes econòmics, socials i polítics, que provenia alhora d’una cruel Segona Guerra Mundial la qual va donar pas a una pitjor guerra freda, només podia ser superada per un home del coratge i l’alçada humana i moral de Gorbatxov.
Arribat un cert moment, i davant la pressió del col·lapse econòmic i social de l’URSS, el Secretari General del PCUS va prendre una decisió transcendental, que la humanitat sencera no li podrà agraïr prou: enmig de les armes i l’enfrontament de la nuclearitzada guerra freda, va optar pel pacte i l’entesa, primer de Rússia amb sí mateixa i, després, amb Occident. I l’altíssim valor d’aquesta determinació que lliscava l’obsessió, no va ser només engegar el procés d’obertura, sinó i sobretot, portar-lo inevitablement fins al final. Les dues eines paradigmàtiques que van esdevenir fonamentals van ser les innovadores Glasnost i Perestroi- ka: la primera establia un procés de transparència política sense precedents i la segona implicava les més agosarades reformes eco- nòmiques, que pretenien salvar l’economia soviètica a punt de col·lapsar. No obstant, tota deconstrucció política, econòmica i social té mil riscos i perills que poden descontrolar el minuciós procés, menys un: la irreversibi- litat. Gorbatxov va treballar a l’ombra, i sense cap por, amb molta cura per garantir arribar al punt de no-retorn en el seu ambiciós procés d’obertura. I ho va aconseguir amb un somriure serè, discret però ben visible, que desprenia il·lusió i entusiasme malgrat tots els perills que entranyava tot plegat. Per una vegada durant el segle XX, un líder polític feia efectives les paraules del premier britànic, Winston Churchill, confirmant la seva absoluta veracitat: “El polític es converteix en estadista quan pensa en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions”. I Gorbatxov ho va demostrar, i per això va merèixer el Premi Nobel de la Pau del 1989.
