En el seu discurs d’ingrés com a membre numerària de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans el passat mes de novembre, la periodista Mònica Terribas alertava en un parlament brillant que, en l’era del no-temps, de la immediatesa, no hi ha espera en el consum de la informació. L’opinió passa per davant de l’anàlisi i de l’explicació del relat dels fets. I això té unes conseqüències molt evidents en la forma en com la ciutadania accedeix a l’actualitat. Guanya l’espectacularització informativa; perden el rigor i la reflexió. Desapareix el matís. Tenen més pes les històries basades en la vida privada de les persones o en els successos, notícies que satisfan unes hipotètiques necessitats subjectives d’una part de la població, però que en cap cas responen al dret legítim a rebre una informació útil i veraç de la ciutadania.
El consum d’informació poc, gens o mal contrastada creix i adoba el terreny perquè la desinformació pugui circular sense filtres que la combatin. La periodista i acadèmica nord-americana Barbie Zelizer alerta justament d’aquesta hiperacceleració dels cicles informatius motivada per les presses i la necessitat de publicar de pressa, buscant el màxim impacte i, per tant, obviant la consulta d’experts, el contrast de fonts i la verificació de la informació. En molts casos, les redaccions es converteixen en fàbriques de continguts. Produir, produir i produir. Sense temps per reflexionar l’enfocament de la notícia, la millor manera d’explicar-la i les conseqüències que pot tenir el fet de publicar-la.
Quan en realitat el periodisme va de tot el contrari. De garantir uns drets fonamentals, el d’informació i d’expressió, per tal que les persones puguin exercir amb plenitud de ciutadans. Perquè per fomentar la participació en la vida pública és imprescindible que la gent rebi informació lliure, independent, rigorosa i, sobretot, útil. I aquesta necessitat de garantir aquests drets a la ciutadania des del periodisme encara és més necessària en un context en què la polarització política s’ha fet més evident i global.
Fa 20 anys, els investigadors Hallin i Mancini van categoritzar les principals cultures periodístiques del món tenint en compte els contextos socials, econòmics i polítics que influeixen en la configuració de les tradicions mediàtiques de cada país. En el seu important estudi concloïen que el sud d’Europa, també al nostre país, la polarització política —provocada per unes democràcies tardanes i poc consolidades— marcava profundament el tipus de periodisme que s’hi feia: uns mitjans de comunicació amb una excessiva vinculació amb partits i institucions, molt subjectes als ritmes i picabaralles polítiques, també molt dependents de les subvencions públiques i un espai mediàtic que en lloc de treballar per fomentar societats mediàticament madures contribuïa a la polarització política. Les tesis d’aquests acadèmics, encara vigents en gran part, però avui en dia revisades per molts altres autors, segurament no preveien que aquesta polarització s’estengués a gairebé tot el món occidental. Poc es podien imaginar que, dues dècades després, el món hauria tingut governants com Trump o Bolsonaro, que farien de la polarització política i la confrontació mediàtica una arma electoral.
El Digital News Report, que publica anualment el prestigiós Institut Reuters, ja fa anys que detecta com la batalla política afecta de forma directa els mitjans de comunicació. Quan es demana als ciutadans nord-americans que situïn els principals mitjans de comunicació del seu país en l’eix dreta-esquerra, mentre que fa 10 anys periòdics de prestigi mundial com el The New York Times o televisions amb la solera de la CNN se situaven al centre d’aquest eix, actualment la percepció ciutadana els situa gairebé a l’extrema esquerra. L’assenyalament constant que Donald Trump ha fet d’aquests mitjans com a actors polititzats ha provocat que la polarització política penetrés l’espai mediàtic fins a esquerdar-lo.
L’exemple nord-americà, malauradament, s’estén avui per la majoria del món occidental, on la polarització política s’ha imposat com a sistema de relacions institucionals. Lògicament, aquesta dialèctica dels extrems provoca que el sistema mediàtic perdi credibilitat entre un públic que, en part, tendeix a creure’s només aquells mitjans que reforcen les seves posicions ideològiques. Alhora, creix un altre fenomen també detectat per l’estudi de l’Institut Reuters: cada cop hi ha més gent que evita consumir notícies. A l’Estat espanyol, aquest fenomen ha pujat gairebé 10 punts en 7 anys: l’any 2015 el 26% de la ciutadania admetia que evitava veure les notícies; una xifra que ara ha pujat fins al 35%. El motiu? La manca de credibilitat i confiança en un sistema mediàtic que, fruit de la polarització i la lluita descarnada per aconseguir clics, no només no aconsegueix interpel·lar el públic sinó que genera directament rebuig.
En un ecosistema de mitjans marcat per la polarització, el públic percep que les notícies no tenen en la veritat la pulsió creadora sinó que es converteixen en armes d’una guerra de trinxeres. L’important no és explicar el què i el perquè sinó instal·lar un marc guanyador. No són importants les fonts o el context. No hi ha lloc pel dubte i la reflexió. Matisar molesta i s’imposa una teòrica veritat absoluta que no respon gens a la funció mediàtica necessària en una democràcia. Perquè els mitjans informen, sí. I entretenen. Però també tenen com a missió fomentar el debat i oferir espais per a la reflexió plural, elements fonamentals per construir una societat democràtica sana.
Arribats fins aquí es podria pensar que el periodisme contemporani ha passat tots els llindars de la mala praxi professional com no ho havia fet mai fins ara al llarg de la història. Que no té remei. Ambdues afirmacions, al meu parer, són errònies.
L’erudit alemany Tobias Peucer és l’autor de la primera tesi doctoral documentada sobre periodisme, datada el 1690. Feia menys d’un segle de l’aparició de les primeres publicacions periòdiques i encara faltava més d’una dècada per a la creació del primer mitjà de periodicitat diària. En aquest context d’un periodisme incipient, Peucer dissertava sobre els valors que havien de regir aquest ofici i, atenció, ja alertava en aquell moment sobre el mal periodisme que no seguia aquests principis. Al llarg d’aquests 500 anys, d’exemples de mala praxi en trobem molts. Però aquest ofici perdura perquè, en bona part, està exercit per professionals que tenen clar quina és la seva funció i com cal desenvolupar-la.
L’acadèmica Susanne Fengler recorda sempre que el periodisme no és un joc sense regles. És una professió amb uns principis clars que responen a valors com la justícia, la llibertat, la responsabilitat i, evidentment, la veritat. Un ofici que, quan s’exerceix amb rigor, se sap guanyar la credibilitat del públic. D’exemples de professionals que actuen sota aquests paràmetres i de mitjans que responen a aquests valors n’hi ha tants que seria injust citar-ne només alguns.
Són professionals que saben que la confiança del lector es guanya en la mesura que les històries que s’expliquen no busquen simplificar la realitat sinó ensenyar-ne tota la complexitat, tots els matisos. Perquè sí, el matís és un valor imprescindible per construir un periodisme de servei públic, que respon a les necessitats objectives de la ciutadania. El periodisme explica un món complex. Relata el conflicte. Dona veu a històries humanes, en molts casos plenes de patiment i injustícia. Històries que necessiten context, perspectiva i matís per poder ser explicades. Digueu-ne propaganda, disseminació de dades, creació de continguts. Però no, un periodisme que no atén el matís no és periodisme.
Marcel Mauri de los Ríos és doctor en periodisme per la Universitat Pompeu Fabra i llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. És professor d’Història del periodisme i l’ètica periodística en el Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.
