Escric aquest darrer article abans de les vacances, encara que ja sigui entrat l’agost, dins un apartament deixat a l’Empordà, un d’aquests immobles construïts als seixanta on la vista del balcó et condueix directament al mar, com si fos un televisor gegant on s’hi projectessin imatges d’aquestes relaxants i calmants. Aquesta nit, però, com correspon a la zona, hi ha unes ventades d’entre 40 i 70 quilòmetres/hora, espectaculars per a gent que com jo viu al Maresme, que és allò més semblant que hi ha, al món exterior, a la panxa d’una mare. L’anar i venir del vent, les bufades i la posterior remor que originen, em transporta a un altre temps. El vent té un no sé què atàvic, és una brutal demostració de la força de la natura perquè tot i que no es pot veure ni tocar, la veritat és que segons com impressiona més que una senzilla pluja, més habitual a les meves latituds. El vent potser remet més a la muntanya, però escoltat en un entorn marítim, i veient com remou i engresca les onades que peten contra les roques de la costa, provoca instantàniament una interrogació, un no sé què que no saps com traduir.
Penso en com es vivia, en aquests mateixos poblets de costa, fa res, setanta o cent anys, amb aquest vent. Amb aquesta ventolera sortir a navegar i a pescar devia estar només a l’abast dels més atrevits i per tant les comunicacions quedaven tallades, perquè és sabut que aquests indrets utilitzaven més el comerç de cabotatge entre viles properes que no pas per l’interior, faltats d’AP7s i vehicles que poguessin transportar mercaderies amb tanta rapidesa com ho feien pel mar. Així, quan les condicions climàtiques apretaven -com aquest vespre que escric això- la vida als pobles quedava glaçada, anestesiada. Tothom a casa seva i com a molt alguna taberna amb els pescadors esperen que amainés la tempesta. Tothom a casa sense Netflix ni mòbils i de fet sense saber llegir, de manera que el temps s’havia de matar amb històries a la vora del foc o potser tocant algun instrument i cantant.
Tot això em fa pensar en com hem transformat aquest entorn agrest, aspre, inquietant, en un ambient càlid, acollidor, de plaer i benestar. Quina gran conquesta, no? Revertir quelcom dur, poc habitable o directament inhabitable, en indrets preuats pels turistes més refinats. “Pas mal”, que diuen els francesos tan presents en aquests verals. En perspectiva a vegades veiem que hem estat capaços de fer canvis profunds, complicats, molt més enllà del que semblava que fóssim capaços de fer. Us proposo de pensar-hi, tots plegats, aquests dies. Bones vacances a tots.
