La principal funció de la informació pragmàtica consisteix en “fer saber”; però si el receptor no creu que la informació rebuda és real, els mitjans de comunicació no poden complir amb el seu propòsit. En aquest sentit, els mitjans de comunicació ens proposen un contracte pragmàtic fiduciari que pretén fer-nos creure que el que diuen els mitjans és cert. La estratègia consisteix en construir un discurs que pugui ser creïble. Per aquesta raó, es fa aparèixer en la notícia les fonts que ha consultat el periodista citades entre cometes, alhora que facilita moltes dades sobre l’esdeveniment de manera que no es pugui dubtar de la veracitat de la informació. En l’àmbit periodístic, s’afirma que un discurs sobre l’actualitat d’esdeveniments es considera objectiu quan el receptor té la sensació de que si hagués estat en el lloc dels fets, ell també ho hauria explicat de la mateixa manera. Per tant, ens trobem davant d’una negociació de subjectivitats.
En la majoria dels casos, estereotipar és una manera fàcil de posar d’acord informadors i audiència, ja que els estereotips són percepcions compartides àmpliament per la societat. Tanmateix, existeix una pràctica molt perillosa dins el context comunicacional: la divulgació mediàtica de nous estereotips. El discurs informatiu construeix un espai cognitiu i emotiu que estableix límits entre el “nosaltres” i els “altres”. Els mitjans de comunicació, d’una forma explícita o implícita, fan una construcció identitària a partir d’aquest espai cognitiu que estableix les fronteres que ens separa dels demés. Ras i curt: estableixen les identitats i les alteritats. Per exemple, a l’Estat espanyol s’ha construït una identitat estigmatitzada dels immigrants sense papers. La paraula “il·legal” és un adjectiu que el discurs informatiu ha convertit en un substantiu. Un “il·legal” és un immigrant que ha entrat a un país de forma il·legal. Ens trobem davant d’una visió simplificadora i estigmatitzada de la realitat. La diversitat cultural comporta una crisi del discurs informatiu perquè aquest necessita de noves categories per explicar la realitat i aquestes categories no sempre són compartides pels periodistes i els destinataris de la informació. Com a conseqüència dels atemptats terroristes de l’11 de setembre a Nova York, en alguns sectors es va equiparar islam amb terrorisme. Ara, el terme políticament correcte és l’eufemisme “terrorisme islamista”.
De la mateixa manera, és interessant fer esment a les metàfores discursives dels processos migratoris. Els mitjans utilitzen metàfores naturals no canalitzades (com onada, allau, marea, fluxos migratoris…) que identifiquen aquests processos amb l’inevitable i el caos. Segons Miquel Rodrigo, Catedràtic de la comunicació a la UAB, la millor manera de superar aquesta problemàtica és potenciant la existència dels lectors escèptics. Segons Rodrigo, un lector escèptic és aquell que examina acuradament els discursos dels mitjans de comunicació i sap interpretar les notícies conscient de l’efecte que pretenen crear. Per exemple, atenent a gran part de la informació sobre minories ètniques apareix a la pàgina de successos. Per canviar aquesta dinàmica és necessari una comunicació intercultural eficaç que ens convidi a (re)pensar-nos. Tots els col·lectius tenen el dret a explicar-se ells mateixos superant els estereotips. Es tracta de que el poder de la representació recaigui més en els representats.
