La immediatesa del present pot fer oblidar el passat. La reflexió sobre la Ciència, la Filosofia de la Ciència, explica que la representació científica del món no és cap veritat definitiva. La Ciència canvia i progressa, i el seu discurs és provisional i està sotmès a l’efectivitat funcional. Una afirmació és una veritat-científica si es pot dir a l’avançada quina cosa, arribat el cas, la faria falsa. Aquest és el criteri de falsabilitat de Popper, que destria Ciència i xerrameques. La veritat en sentit fort, absoluta i permanent, la pretenen des de la nit dels temps les supersticions, endevinacions, ocultismes, espiritismes, religions, màgies, tarots, horòscops, cienciologies, subjectivismes i intuïcions internes. Nietzsche denuncia el balanç o historial d’aquesta rècula de discursos i denuncia els seus efectes esclavitzadors i alienadors.
Pinker hi afegeix el romanticisme que prima inoperativament les emocions i bandeja la raó, o l’entrebanca i desvalora. Repassa els efectes civilitzadors de la Ciència i les seves aplicacions, i es situa en la tradició kantiana i en la més propera de Nagel, quan aquest defensa el discurs universal de la raó i la llibertat de pensament a The Last Word. Tot i que l’humà no és només raó, el discurs il·lustrat resulta el més alliberador en termes reals. Són dades com la perllongació de l’expectativa de vida, la millora del confort i les condicions de vida materials, i fins i tot de l’augment del nivell d’intel·ligència i del progrés ètic (incloent-hi la reducció de violència i guerres).
El progrés –la millora– moral té fites objectivades com els Drets Humans, l’exigència d’igualtat humana, o l’expansió (i perfeccionament) de la Democràcia política. Tot plegat es simplifica en la pregunta de l’expresident dels Estats Units Barack Obama inclosa en l’obra del psicòleg experimental i científic cognitiu Steven Pinker, En defensa de la Il·lustració: en abstracte, si no coneguéssim quines són les nostres circumstàncies personals, en quin temps històric ens estimaríem més viure?
