La dissidència és un dret. La dissidència, entesa com un desacord parcial o total amb l’ordre establert en la societat o en algun dels seus àmbits, apareix en diversos textos legislatius. Per exemple, a la Constitució dels Estats Units (1787) s’estableix que “el poble té dret a instituir un nou govern” si l’actual no garanteix certs drets. I a la Declaració francesa dels Drets de l’Home i del Ciutadà s’afirma que, quan el Govern viola els drets a la ciutadania, la insurrecció esdevé un deure sagrat, per reposar-los. Ara bé, malgrat que la dissidència apareix en diversos textos legals, no tenim la consciència que sigui un dret, perquè la dissidència té un preu, unes conseqüències, per qui l’exerceix.
Segons Teresa Freixes, catedràtica de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, el fet de revoltar-se contra el sistema confirma una paradoxa recurrent: qui exerceix el dret de la dissidència per evidenciar la vulneració de molts altres drets, sovint acaba relegat a l’ostracisme, al desprestigi professional; se l’intenta eliminar de la vida pública i reduir la seva capacitat d’influència.
I, en un moment en què l’extrema dreta i les ideologies autoritàries viuen un inquietant retorn i que la guerra sembla no tenir data de caducitat ni aturador, les minories que defensen els drets bàsics i les veus crítiques amb el sistema, com per exemple, els estudiants nord-americans que es manifesten contra la guerra a Gaza o la dissidència russa contrària a les polítiques de Vladímir Putin, són les primeres a ser silenciades. Discursos que, malgrat el seu impacte en els mitjans de comunicació i la seva absoluta legitimitat, sovint ens semblen inútils o poc eficaços davant els grans poders.
Davant aquesta situació, ens volem preguntar: és realment útil la dissidència? És sempre positiva la dissidència? En un món cada vegada més connectat, com s’ha d’exercir la dissidència en el segle XXI? Estem disposats a acceptar el cost de la dissidència? Quina responsabilitat social tenen els líders que inciten a la dissidència? Per exercir la dissidència, tots els mètodes són útils? Existeix la dissidència lliure i espontània o darrere tot acte de dissidència hi ha elements ocults que en mouen els fils? Moltes preguntes a les quals com sempre intentarem trobar resposta amb l’ajuda d’experts amb el tema.
